Tots ho diem. Una mateixa opinió, un mateix pensament córrer avui per les rets: Una epidèmia com la que ens toca a viure a causa del coronavirus COVID-19 és una bona ocasió per a replantejar-nos la nostra existència i la nostra manera de viure.
És ben cert que és front una situació de crisi quan ens queden al descobert els aspectes superflus o excessius de la nostra quotidianitat i quan valoram en gran manera el que de ver és substancial.
Tots n’hem d’aprendre! N’han d’aprendre aquells que, crestes alçades, surten constantment pels mitjans i no poques vegades amb aires de superioritat van escampant frases i tons de veu menyspreant els demés. N’han d’aprendre aquells altres que passen de tot i el que afecta als altres a ells els patina. N’hem d’aprendre tots! N’hem d’aprendre els qui encara no hem après a conviure amb prou respecte, els qui no tenim prou present que l’educació personal ens és un deure a satisfer, els qui ens costat estar en quietud i des del silenci reflexionar no sols sobre qüestions del dia a dia, també sobre qüestions fonamentals com: qui som, quins són els meus ideals i quin és el meu entorn, en què crec, què és l’essencial a tenir present i el que és secundari o fins i tot gens important, …
Acab de sentir algú afectat pel coronavirus que, usant un mitjà de comunicació ha dit: La meva mare s’està morint contagiada per aquesta epidèmia que també m’afecta a mi. Aquestes hores d’aïllament que visc em fan veure que el que més importa no és viure per quedar bé davant els altres, el que importa és ser cadascú una bona persona a favor dels demés.
Cada vegada m’afecta més poc que em qualifiquin de progre o de carca, d’avançat o de retrògrad, de persona al dia o de passada de moda. Aquests qualificatius es van posant de moda segons els paràmetres que, vés saber qui, en el fons i per interessos inconfessables, et marca. El que més m’interessa és ser assenyat, honrat, prudent, cordial, sincer, reflexiu, solidari, proper als qui esperen paraules i actituds plenes d’esperança, de sentit i de consol, …
Davant meu tenc ara mateix unes dades sobre l’eutanàsia a Holanda (Vegeu XLSemanal 1690, pag. 10). Llegesc: Des de que Holanda legalitzà l’eutanàsia l’any 2002, les morts per aquesta causa han augmentat cada any, registrant-se un augment preocupant de casos al marge de la legalitat. El govern holandès s’ha vist paralitzat descobrint amb horror que, una vegada legalitzada, la denominada mort assistida resulta incontrolable. Theo Boer, impulsor decidit de l’eutanàsia a Holanda i membre de la Comissió per al seu control, ha donat marxa enrere, declarant: “No cometin els nostres errors… estàvem terriblement equivocats”. Boer explica que la llei considerava l’eutanàsia com alguna cosa extraordinària, però ha acabat aplicant-se a persones deprimides per estar totes soles o per haver enviudat.
Tothom pot pensar com vulgui o com més cregui convenient, és ben cert. Però també és ben cert que cada vegada més sent la necessitat de passar pel sedàs de la meva consciència el que sent a dir tant per uns com per altres. Crec amb Ciceró que la consciència personal val més que el discurs de tots. Crec, de ver, que avui i sempre, no hi ha una altra eina més que la consciència per a lluitar contra les injustícies del discurs de tots quan aquest pateix d’interessos inconfessables. Així ho feia Plató fent qüestionar a Sòcrates i a Cèfal el que es deia en el seu temps, i així crec que també actuen aquells que, conversant entre iguals, qüestionen les coses a consciència cercant la veritat en aquells diàlegs on el mateix Ciceró deia: Si Zeus usés la paraula, parlaria de la mateixa manera.
