Betlem Gomila Serra, psicoterapeuta: “Aquesta situació és una oportunitat per humanitzar-nos i fer-nos millors persones” Per Llorenç Allès Camps

No és fàcil adaptar-se a una situació tant nova i impensable fa pocs dies com la que vivim aquests dies. S’han d’adaptar rutines, espais, planificar activitats, combinar feina i casa, renunciar a veure familiars i amics… I tot açò requereix un plantejament mental fort. Betlem Gomila Serra és psicoterapeuta (concretament terapeuta amb integració psicocorporal), i doctora en Salut i Qualitat de Vida per la Universitat de Barcelona. Des del seu confinament, reflexiona sobre com viure aquestes setmanes i, fins i tot, les planteja com una oportunitat per repensar, aprendre i transformar-nos i transformar allò que necessita canviar.

• Com hem d’encarar aquesta situació?
• S’ha d’afrontar com una oportunitat. És cert, aquesta situació ens treu de la zona de comfort, del nostre dia a dia, de la comoditat i d’allò conegut, i perdem les rutines que ens aportaven la calma del dia a dia. Açò ens posa davant d’una realitat, on les coses no són com ens havíem pensat que eren, no les controlam. Tot açò ens transporta a una zona d’humilitat, d’acotar cap i de baixar la supèrbia que moltes vegades tenim. És una gran oportunitat per humanitzar-nos una mica més, per tornar a la part més genuïna que tothom tenim dins. Aquesta situació ens du a l’essència, se’n van les màscares i ens trobam simplement noltros amb la realitat.
• És normal que aquesta situació ens provoqui angoixa o por?
• I tant. És una situació que provoca que ens apareguin sensacions de tot tipus. Pot haver-hi por, angoixa, ansietat, ràbia, impotència, sensació de desànim, patiment… És lògic que aparegui tot el ventall d’emocions. No hem de negar la por. L’hem de transformar, donar-li espai, abraçar-la… i des d’aquí, aconseguir que derivi cap a l’estima, la confiança i l’esperança.
• Les persones que vivim amb altres, ens trobam en la situació de conviure més temps que mai i en un espai més reduït que mai amb unes mateixes persones. Açò pot comportar tensions?
• Aquesta situació provocarà tensions, segur. Més encara quan es respira una clara tensió exterior. En aquesta situació, hem de trobar-nos a noltros mateixos. És en aquests moments quan una persona pot conversar amb ell mateix, reparar-se, revisar-se, regenerar-se, deixar-se anar i no estar pendent de ningú… Ens hem de retrobar. És com respirar oxigen nou, perquè sinó l’aire s’enrareix. I açò no vol dir que no estimem a les persones que tenim al voltant. Les estimam molt, sense dubte, però açò no lleva que una mateixa hagi d’estar una estoneta per ella mateix, en privat. És bo poder tenir espais reservats, cadascú de manera individual, i també espais de parella si és el cas. I quan hi ha fills i filles, els defineixen unes energies durant el dia: unes estones estan més pujats, altres més baixos, i és cert que resulta més difícil trobar espais per un sol. Si els infants són prou grans, se’ls pot explicar que necessitam tenir un espai i uns minuts en què se’ns respecti el nostre silenci. I llavors un pot fer allò que vulgui: descansar, no fer res, escriure, mirar l’experiment, meditar… allò que sigui. Aquell és el meu moment. Si els infants no són grans, ens hem d’adaptar als seus ritmes, i per exemple, aprofitar quan dormen, o quan juguen sols, per tenir espais propis i donar-nos temps. I també és molt important, quan estem amb altra gent, gaudir d’aquesta companyia. Estar en comunitat és molt bo. Hem d’aprofitar per fer allò que habitualment no tenim temps de fer, per tenir aquelles converses que estaven pendents… Ara, quan la cosa es tensa i es complica, va molt bé un moment de recolliment personal.

• Massa vegades, però, aquest temps que aquests dies podem tenir per noltros l’omplim mirant els mòbils, consultant notícies, rebent informacions… Sembla que estem més aïllats que mai a casa, però a la vegada rebem més missatges i informacions que mai. Açò és bo o dolent?
• No puc dir si és bo o dolent. Ens hem de cuidar a diferents nivells. A nivell de cos amb una bona alimentació, exercici… També ens hem de cuidar en l’àmbit emocional, espiritual… I també a nivell mental. És importantíssim fer una aturada. Seleccionar els missatges que vull escoltar i els que no. Si començo a notar que hi ha notícies que ja no em fan bé. Si he sentit cent vegades seguides el mateix, ja no m’ajuda escoltar-ho una vegada més, perquè açò no arreglarà res. Hem d’estar informats, clar, i escoltar àudios, i tenir converses, però a la vegada hem de fer una higiene, perquè sinó ens emborratxam de tanta informació, ens fa mal i ens intoxicam, i açò no ajuda.
• I com s’aconsegueix?
• Cadascú haurà de trobar la seva manera. Jo, per exemple, aparco literalment el mòbil durant una estona, per salut, el temps que jo considero que necessit cada dia. També passa igual amb les notícies. Cadascú ha de veure quina és la dosi diària d’informació i missatges que li van bé. Per tant, per exemple, pot ser aparcar el mòbil. Pot ser posar timbres especials a aquells missatges i persones que sí vols escoltar. Tenir la tele apagada i només encendre-la en moments puntuals… Però no hi ha receptes úniques. Cadascú ha de trobar la seva manera per tenir una bona vida. Cadascú s’ha de responsabilitzar de sí mateix i com sent cadascú que s’està cuidant.
• Aquesta situació és també difícil per a aquelles persones que viuen soles.
• Serà diferent aquella persona que està acostumada a socialitzar molt, a qui li costarà més aquesta situació, que no aquella persona ja habituada a estar sola. Sigui com sigui, s’han de cuidar els quatre nivells: cos, ment, emoció i esperit. No s’han de descuidar els horaris, per exemple, i respectar les hores de son. A nivell emocional, és important que es passin hores sense mòbil, internet, televisió… perquè açò ens roba temps i energia, i ens baixa el sistema immunològic. També hem de tenir moments de connexió sincera, per poder respirar i observar-nos. Hem d’emprar aquests moments per rescatar temes que tal vegada teníem pendents: pintar, automassatges, cures personals, habilitats ocultes, música, escriure, cuidar plantes… A nivell més espiritual, si a algú li va bé meditar que ho faci, resar, cantar… Hem de disfrutar tots els nostres registres. Una cosa és la soledat i l’altra la solitud. Una cosa és estar tot sol i l’altra sentir-se tot sol. És important que em pugui sentir sola i disfrutar-me a mi mateixa. I si me sent molt tota sola, tal vegada és el moment de pensar en telefonar a algú i tenir una conversa sana i nutritiva. O participar en activitats comunitàries, com els aplaudiments col·lectius… És important sentir també que segueix formant part d’un tot, que la persona, tot i que estigui a casa reclosa, forma part d’un tot, i que tot, al cap i a la fi, passarà.

• Inicialment ens van dir que estaríem 15 dies a casa. Açò ja va generar una primera frustració personal. Ara ens diuen que la situació s’allarga més, que hem d’afegir encara dues setmanes més. Aquest segon cop provoca encara major frustració. Com ho gestionam?
• Certament, açò genera frustració, i les persones adultes no sabem manejar bé la frustració. Aquest estat es genera perquè tenim uns desitjos i ens agradaria que les coses fossin d’una determinada manera. Quan la realitat no compleix els nostres desitjos i fantasies, llavors ve la frustració. La majoria no hem fet una feina de maduració prou adulta per poder gestionar bé aquest sentiment, i aquest ens du cap al desànim, la ràbia, l’apatia, la ira… Ara sentim frustració, cert, i llavors, què hem de fer? Passa com quan un fillet petit juga a futbol i el seu equip perd, i els adults els diem que han d’aprendre a perdre. Noltros també hem d’aprendre a perdre, a assumir que les coses no sempre seran com les esperàvem. Hem d’aprofitar aquest moment per respirar, per anar a la calma de la forma que poguem, ja sigui escoltant música, àudios, cuinant, conversant de manera sana i saludable, jugant…. Hem d’aprendre a traspassar aquesta frustració, i moltes vegades n’aprenem a bufetades. I aquesta oportunitat es pot aprofitar per començar a fer reflexions importantíssimes, per veure que no anàvem bé. Venim d’un patró que estava caducat i que no funciona. Aprofitem aquest temps per fer-nos preguntes, per pensar què farem quan s’acabi tot açò, què triarem fer quan hagi passat tot açò, prioritzar, reorganitzar els valors, començar a triar i anar cap a coses que valen molt la pena, com celebrar la vida i estimar, coses que semblen tòpics i no ho són. La llibertat de ver és sentir que puc estimar, mostrar la meva debilitat, l’estima, les meves necessitats… Açò és el que ens fa poderosos i poderoses, i aquest moment d’ara ens dóna aquesta oportunitat. Quan ens diuen que hem d’estar 15 dies més a casa, la primera reacció és ‘despotricar’, enfadar-nos… Però anem a ser persones adultes. Per què ens passa açò? Perquè no anàvem bé. Facem un acte de consciència.
• Llavors, què aprendrem d’aquesta situació?
• Voldria que fos açò, entendre que aquesta situació va de consciència, d’humanitzar-nos més. Aquesta situació ens mostra que vivim a una societat malalta, perquè se’ns educa des de la por, i açò d’ara és una plaga de por. M’agradaria molt que aprenguéssim que no ens hem d’adaptar a la societat malalta, sinó que hem d’entendre que açò no funciona, i hem de fer una revisió profunda no per tornar al lloc d’allà on veníem. Hem d’entendre que plorar és important, respirar, observar els altres, escoltar els demés i a mi mateix, l’entrega als demés… Tot açò és important.
• Creu que aquesta situació ens deixarà seqüeles?

M’agradaria que sí, però que fos una sequela per créixer, que valgui la pena. Hi ha hagut morts, gent que s’ho està passant molt malament, tancaments que hauran fet bé però també hauran fet mal… Tot açò hauria de deixar una marca que valgués la pena, que ens faci millors persones del que érem quan va començar tot açò, que siguem una versió millorada de cadascun de noltros… Aquesta és la seqüela que jo desitjo.