Divendres al migdia vaig escriure als meus amics i amigues, al meu germà i la meva cunyada, a la meva cosina i la seva parella, al pare de la meva filla i a ella i els hi vaig demanar que, si us plau, m’ajudessin per a poder compartir amb vosaltres un llarg llistat de coses que tots ells volien fer quan el confinament acabés. Buffff, me n’adono que és impossible no sentir-me agraïda per tenir a persones tan meravelloses al meu voltant.
Aquest és un llistat fet des del cor de cada un d’ells. Després de més de 20 dies d’estar, la majoria, tancats a casa. Alguns tot sols, d’altres amb parella i família. Us confesso que em vaig emocionar molt a mida que anava rebent els missatges i, avui, ho he tornat a fer quan els rellegia per a poder compartir-los amb vosaltres. Em sento totalment identificada.
La idea de fer aquest llistat se’m va ocórrer tot sentint a la ràdio, de fons, a algú que deia que tenia moltes ganes de tornar a córrer darrera d’un tren, jejeje, fent referència a aquella ‘normalitat’ que ara ens sembla tan llunyana.
Si hagués de donar-vos un titular podria dir-vos allò que està tan de moda i se’ns oblida amb massa facilitat, quelcom que el meu germà em repeteix de tant en tant, que la felicitat està en les coses senzilles i, la majoria, ja les tenim.
Encapçala el rànquing voler abraçar. Abraçades, petons i més abraçades.
Retrobar-nos amb la família i els amics. Hi ha pares i mares que porten tot aquest temps sense veure als seus petits. Gent que ha de seguir treballant, cossos de seguretat o personal mèdic… Ahir un d’aquests pares no va poder fer un petó i una abraçada al seu fill, el dia del dècim aniversari del petit.
També es dóna la situació a l’inrevés, enyorar als nostres majors. Saber-los sols i intentar esbrinar per una trucada telefònica com serà el seu estat d’ànim, avui. Una de les amigues diu que el primer que farà es que la seva mare vagi a dormir a casa seva, es mor de ganes de veure-la despertar i cada matí al obrir els ulls s’imagina i desitja que està bé. I ho està.
O poder anar aquella tarda de divendres a la residència on hi viuen aquells familiars d’avançada edat i que, ara, no sigui només els divendres…
Ens imaginem plorant i rient d’emoció al poder abraçar als amics. Ara sabem com necessitem aquesta escalforeta.
La normalitat, les coses que donàvem per fet. Un cafè amb els companys de la feina, les trobades i els vermuts amb els amics. Ho apreciàvem prou? Perquè en tot això, en tot el que tenim, hi ha molta felicitat.
Per cert, com enyorem també les cervesetes al sol, a una terrassa. I si és amb una tapa, o uns calamars amb vistes al mar, ni te cuento!
Què estem aprenent?
Estem aprenent a valorar més el present. L’instant. Donar encara més importància al ara. Sentim la fragilitat del que ens envolta. Tot i estar aprofitant aquest temps per a enfortir-nos i veure com manegem una situació impensable i treballar la paciència, no només amb nosaltres mateixos.
No farem servir amb tanta facilitat l’expressió ‘m’avorreixo’ i tampoc direm no a qualsevol pla esbojarrat que ens proposin. Sí a tot, o quasi…
Hi ha qui té ganes de no haver de rentar-se les mans tant! I poder embrutar-se-les de natura, a una platja o al bell mig de la muntanya, amb o sense companyia.
Tornar a ser lliures per fer i dir i mostrar. Jo sí crec que aquest temps ens farà diferents, que no serem els mateixos. Encara una miqueta més bonics, ens està fent.
Per cert, haurem de seguir a casa uns quants dies més. Però la meva amiga Neus que és una dóna sorprenent, per moltes coses… diu fer servir molt el Google Maps. Mitjançant el Street View quan té ganes de viatjar, retorna a llocs on ja hi ha estat o li fa ganes conèixer. La seva última ‘escapadeta’ ha estat al carrer Desengaño, de Madrid.
