La doctora en psicologia, professora de la UOC i psicòloga familiar especialista en infants i adolescents, Amalia Gordóvil, ens planteja algunes reflexions sobre el desconfinament parcial pels més petits i per a no tornar a caure en les errades de la setmana passada, i més quan demà dissabte també s’obre la possibilitat de fer esport, passejar amb parella, etc.
Com hem d’explicar als més petits aquest “desconfinament” parcial, que els permetrà sortir de casa després de més d’un mes tancats?
Les famílies han de tenir clar que la normalitat que vivien, no tornarà, per ara. I que hauran de treballar en grup per donar a entendre aquesta nova sortida de casa, que no serà ni molt menys la que els infants voldran. Així, per una banda, els adults haurem de practicar l’empatia. El més normal del món és que els infants, sobretot a segons quines edats, vulguin sortir al carrer per anar al parc, per ajuntar-se amb els amics o anar a veure als avis. I açò no podrà ser. Tanmateix, un infant té una capacitat d’adaptació molt superior a la d’un adult, i la gran majoria ho podran entendre. El que sí que hem de fer és anticipar-nos a les emocions que aquest desconfinament parcial els farà florir. Que serà, bàsicament frustració, perquè podran sortir, però no com a ells els hi agradaria. És important treballar damunt aquesta frustració, que es podrà presentar en el moment de sortir o de tornar a casa en forma de rabietes. O que pot sortir més endavant. El que és important, en aquest moment de la situació anormal que vivim tots, és acompanyar-los en aquestes emocions, i explicar-los clarament la situació i que és normal que es sentin frustrats.
I com es fa un acompanyament en la frustració, quan els adults som els primers que ens sentim, davant la situació, frustrats?
El primer és deixar clara la situació emprant eines que ells puguin entendre. Es pot explicar als fills que el virus, que durant aquestes setmanes els hi hem dit que és dolent i que per guanyar-lo hem de quedar tancats, ara és més dèbil. I que per açò podem sortir, però prenent mesures. Si convertim el fet de dur mascareta o guants en un joc en què ells mateixos poden visualitzar aquestes eines de protecció com a escuts de superherois, serà més fàcil. Aquí cada família té els seus propis recursos, i també depèn de l’edat de l’infant.
Es frustraran, açò segur. I explicar-los la situació és la part fàcil. La difícil és poder-los acompanyar en aquest procés emocional. Poder treure la por, la ràbia o la frustració amb els fills és una manera de regular l’estat emocional. Per exemple, colpejant coixins, i trepitjant gots de plàstic. O el recurs que cada un pugui tenir a casa. Treure l’emoció, expressar-la, els ajudarà a estar millor i podran entendre millor. Si un fillet escolta el seu propi cos en haver amollat aquella emoció, que no és ni bona ni dolenta, veurà com es sent més alleugerit. Si no els permetem expressar-la, el mateix infant ho farà, en un moment o altre. I d’una manera o altra. Per exemple, amb un mal de panxa, amb problemes de conducta o amb un pixo al llit. El que és important és vehicular l’emoció de manera controlada.
Una de les situacions difícils serà la de no poder anar a veure els avis.
Sí, serà complicat. Però els infants entenen més del que ens pensem. Saben, perquè els hi hem dit, que els avis han d’estar tancats, perquè el virus és més perillós per ells que per la resta. Aquí entren en joc les eines que ens permeten tenir contacte, encara que no sigui físic, amb ells. Ens hem acostumat a fer vídeo telefonades. En el moment en què els petits puguin sortir de casa, podran explicar les noves experiències als avis gràcies a les noves tecnologies. I serà una manera de poder canalitzar i acceptar la frustració de no anar-los a veure.
El que hem de tenir clar els adults és que la nostra por a no saber manejar les emocions dels infants el que ens duu a subestimar les seves capacitats.
Abans d’aquesta crisi sanitària, hi havia molts fillets i filletes que es trobaven sobreprotegits, amb pares que, amb tota la seva bona intenció, no els volien fer patir. I aquesta situació ha canviat d’un dia per l’altra.
En aquest punt és clau la informació que transmetem als infants, limitant l’accés a segons quines notícies. Però bé és cert que hauran d’acceptar la situació, i aquesta no és agradable. D’aquí surt la frustració. Se’ns ha posat damunt la taula el fet que no podem controlar-ho tot en la vida, i el cop ha estat dur pels adults.
Però pels fillets és una bona etapa per fer un gran aprenentatge, que els servirà de per vida. Sempre que els pares els acompanyin de la manera adequada.
I com es fa aquest acompanyament?
El més important és mostrar seguretat emocional. Sense que puguem demostrar obertament que els adults també estem frustrats amb la situació. En certa manera, estem passant un dol per la pèrdua de la normalitat que coneixíem abans. I una preparació per la nova normalitat. I, en un procés de dol, perquè no sigui patològic, hi ha d’haver una acceptació. Si els pares accepten la situació, els fills també ho podran acceptar.
Dintre del procés de dol també és important cuidar-nos els uns dels altres i acceptar les emocions, tant pròpies com externes. Ara mateix, la família que conviu a casa és l’única xarxa social que en sustenta, i hem de cuidar d’aquesta xarxa.
I hi haurà infants que passaran un procés de dol real, perquè potser hauran perdut algun avi o àvia. Com se’ls explica que mai més podran anar-los a veure, encara que puguin sortir?
Aquest és un tema delicat, que els mateixos professionals haurem d’estudiar. En un procés de dol, de pèrdua, sempre tenim l’oportunitat de dir adéu a la persona estimada. Però ara fem front a un nou dol, en el que aquest adéu no està permès.
És important, tant pels infants com pels adults, poder fer algun tipus de ritual per suplir aquest comiat. Per exemple, poder fer un dibuix i cremar-lo i dur-lo a algun lloc que li agradés a l’avi o l’àvia. Haurem de reinventar el procés del funeral o l’enterrament que, encara que dolorós, marca un abans i un després. Però és important poder marcar un ritual de comiat, perquè d’aquesta manera s’elabora millor el procés de dol.
Pel que fa als adolescents, les mesures de desconfinament han optat per deixar-los sortir a realitzar les mateixes gestions que els adults. Els serà suficient?
El que està clar és que els adolescents són un grup al qual els afecta de manera especial estar tancats a casa amb els pares. La seva xarxa social són els amics, que són els que els ajuden a reafirmar l’autoestima en aquesta etapa de la seva vida.
Amb adolescents, el que hem de tenir clar és que hem de respectar el seu espai i saber-los deixar sols. Així com tenir una intimitat que ara és complicada, amb tothom a casa. En aquest sentit, les noves tecnologies, que ells ja empraven, són de gran ajuda.
En el cas dels adolescents, hem de fer-los sentir adults i que puguin prendre les seves pròpies decisions de si volen sortir o no.
I amb els més petits, als quals hem explicat una història de por durant aquestes setmanes, com els ajudam a sortir al carrer?
El que podem recomanar fer és el que ja fem amb pares que s’han de separar: no dir-lis fins a tenir tota la informació possible i explicar-lis com anirà. Podem fer un compte enrere al calendari de casa, si es vol.
En casos de fillets amb perfils més problemàtics, que manifestin por de sortir al carrer, els hem de fer entendre que la situació ha canviat. La majoria d’infants no tindran por de sortir al carrer. Però els que en tenguin, serà perquè abans la seva personalitat ja els marcava en certs sentits. Per exemple, infants amb trastorns obsessius compulsis, ara queden totalment validats. En aquests casos, és important poder-lis fer visualitzar que el perill, encara que segueix a fora, és més petit. I que ells mateixos tenen eines -com les mascaretes- que els ajudaran a fer front al virus.
El que hem de tenir clar, en qualsevol dels casos, és que la regulació emocional dels infants vindrà condicionada per la regulació emocional dels pares.
