No sé ni per on començar. És una novel·la breu que he llegit en un matí, una novel·la aparentment senzilla, una novel·la que sembla fàcil de ressenyar, però no sé per on començar.
Fem-ho llavors senzill. Una mena de sinopsi extreta directament del llibre:
“Què és important a la vida? Per què val la pena viure? La Baba Dúnia ho aprèn en la vellesa i ens dóna una lliçó sobre la rellevància de l’amor, de l’amistat i de la natura per donar sentit a la vida i gaudir-ne dia a dia.”
Però aquestes paraules no expliquen les meves dificultats a l’hora d’escriure la ressenya. L’últim amor de Baba Dúnia, d’Alina Bronsky, és una narració colpidora, trista –molt trista-, dura, fins i tot cruel. Una de les històries que més m’han fet patir de les moltíssimes que he llegit, i així i tot una novel·la que he gaudit des de la primera fins a la darrera pàgina.
Tornem al llibre i guaitem l’argument. Baba Dúnia ha decidit tornar al seu poble d’origen, a la zona d’exclusió de Txernòbil. Al principi ella sola, i després amb veïns que han pres la mateixa decisió, reneix, amb més de vuitanta anys, allà on regna la mort.
Però no és resignació ni voluntat suïcida allò que la porta al poblet abandonat i enverinat, ans al contrari és el desig de viure.
Mentre arreu del món s’estudien els efectes de la contaminació radioactiva, Baba Dúnia es limita a viure. Treure aigua del pou, tenir cura de l’hort, cuinar i elaborar melmelades… La vida quotidiana i els records. Els morts que passegen pels carrers del llogaret, les converses amb els veïns, l’enyor de les persones estimades.
Baba Dúnia és un gran personatge literari. Una dona gran, una dona forta, una dona que ens aporta un nou significat a la paraula llibertat. Per a Baba Dúnia ser lliure és acceptar el patiment que les pròpies accions provoquen, per a Baba Dúnia ser lliure és no rendir-se, per a Baba Dúnia ser lliure és ser fidel al propi pensament.
Per no us penseu que, més enllà de la metzina nuclear, tot són flors i violes. Ni de bon tros. A Txernobo també hi ha lloc per a la més miserable de les malvestats. Un estrany arriba al poble i la petita comunitat isolada veu amenaçada la seva existència…
Sincerament, L’últim amor de Baba Dúnia m’ha emocionat gairebé fins a les llàgrimes, m’ha fet repensar moltes de les meves prioritats, m’ha fet qüestionar moltes coses que donava per certeses. És una novel·la que et mossega, que et fa trontollar, que força a treure fora les emocions que volem negar…
Quin personatge més entranyable és la Baba Dúnia! Quanta tendresa hi ha en cada un dels seus actes! Sí, efectivament, és una novel·la dura i cruel però hi ha tanta tendresa en la narració, et desperta tanta empatia, et remou tant per dins….
Baba Dúnia és una heroïna, una dels milers d’heroïnes oblidades i silenciades, que des de la seva senzillesa aconsegueix trobar, en un lloc maleït i en la vellesa, un veritable paradís. No oblidaré mai, i sé que rellegiré moltes vegades, la història de la Baba Dúnia. Us encoratj a què faceu el mateix.
