Torna el moment de sortir. Fins ara hem estat reclosos i també ho estaven totes les incerteses, amb nosaltres. Un standby col·lectiu feia el futur més reconfortant. Les rutines creades per a mantenir la ment ocupada les sentim, després de totes aquestes setmanes, com a nostres. I ara?
El primer passeig amb els petits, la primera carrera, suau, per desentumir no només el cos, també la ment i l’ànima… què serà després? Què, però sobretot, quan i com?
Quan reprendrem les feines, com serà aquesta nova normalitat, farem nostres les platges, omplirem carrers i parcs? Els vells paradigmes han quedat obsolets, la situació demana una mirada diferent, de manera col·lectiva i individual.
Admiro molt a la gent que es deixa fluir. De fet, ha estat sempre un dels meus propòsits de vida. S’acabarà el confinament i no tinc clar haver fet els deures… Imagino que creure saber com serà l’endemà m’ha donat certa (falsa) seguretat. No desisteixo. Per a tossuda jo!
La vida és orgànica, tot el que ens envolta, inclús nosaltres ho som. Si estem vius, som canvi constant. Diuen que si poses una pedra al sol, passin els dies que passin, ella segueix igual. No creix! Si hi poses un mineral, es transforma, està viu i en ell s’observen variacions.
No recordo haver tornat a escola al setembre, de petita, i que algú em digués allò de “què canviada estàs, com has crescut!” Jo sempre he estat de poquet a poquet. Però al dir adéu a aquest mes d’abril sí que m’he sentit créixer i canviar, molt. En el meu cas viure aquest confinament ha estat la guinda a, gairebé, any i mig. Un seguit de sacsejades en les que m’he vist com a una d’aquelles atraccions de fira on vas d’una banda a l’altra pels rails, durant pocs minuts, però baixes amb el cabell embullat, la samarreta fora dels texans i alguns cops que l’endemà seran blaus.
Parlant amb coneguts, veïns, familiars i amics, la sensació d’incertesa és generalitzada. Compartir aquestes preguntes sense resposta amb els que estimem ens apropa. I què necessari aquest apropament, després d’haver de contenir les ganes de molt!
Diuen que ara les mostres d’afecte, els petons i les abraçades, hauran de ser més íntimes. Ni en públic, ni amb tothom. Que això no ens faci deixar de voler tocar, de voler estimar. Una planta al sol, com el mineral, també creix. Però, la mateixa planteta, si la reguem dia a dia i li transmetem amor amb paraules i gestos, com posar-hi terra si li cal, tindrà uns colors més vius i una olor ben intensa.
