Dues passes a la sorra i treure’m les avarques per poder sentir-la a la planta dels peus. No crema? només una mica…
Potser eren tantes les ganes, que inclús cremar-me els peus enyorava.
A la bossa de la platja, la crema, una gorra, el pareo vell, de tantes estones compartides, les ulleres i el tub, una ampolla d’aigua i una mica de síndria. Poc més necessito.
Un raconet a prop d’aquelles roques on poder deixar les coses, no em cal gaire espai, només un amb bones vistes i fer-ne d ’ell el meu lloc per tal que el retrobament sigui com l’he imaginat.
Just deixar la bossa, i el vestit em sobra. Me’l trec, com a nena ansiosa que no espera a que els pares descarreguin els trastos, i el poso de qualsevol manera a dintre de la bossa. Alhora, trec d’aquesta les ulleres i el tub i planto el pareo.
Llesta!!
M’apropo a la vorera de la mar, on la textura de la sorra la sento ja diferent, la temperatura també. Les onades encara no arriben a mullar-me els peus. Tanco els ulls i escolto el seu anar i venir, alguna gavina. L’olor m’omple de vida i em fa somriure. Ara sí! Avanço una miqueta més, l’aigua ja m’arriba fins als turmells i no paro, segueixo caminant.
Només un petit moment de dubte, estarà molt freda, em tiro ja?
Quina sensació, molt millor del que havia imaginat!! I no han estat poques les vegades que m’he vist recuperant aquests moments en els que em sé guanyadora de vida.
Després de la primera capbussada, amb les ulleres a la mà, surto a la superfície i me les poso com toca per a poder ‘roquejar’. Persegueixo peixets, toco eriçons i esponges de mar, em deixo gronxar per les corrents i sento les diferents temperatures de l’aigua. Un últim detall, veure’m sola al mig de tot això, i poder treure’m el bikini uns instants.
De tornada a la platja, no m’eixugo, m’estiro. Una llepadeta al braç per recordar-me, de nou, salada. Encara amb el cabell regalimant em menjo la síndria i un glop d’aigua abans de marxar.
Pujant al cotxe me n’adono que no m’he espolsat la sorra dels peus. Somric.
