La meva vida sempre ha estat molt lligada a la música. La primera parella que vaig tenir ho era, ho és encara, músic… Així que durant anys he estat envoltada de persones per a les que el sentit de l’oïda era essencial. Quan de vegades parlàvem sobre si ells haguessin d’escollir entre la vista o l’oïda, no dubtaven ni un segon. Es quedaven amb unes orelles sanes i ben obertes. Jo, en canvi, sempre havia pensat que la vista era el més important del sentits. Fins ara.
Sovint faig la broma de com amb un nas tan petit com el meu puc donar tanta importància al olfacte. Amb els ulls tancats puc reconèixer a algú, si abans ja l’havia olorat alguna vegada. El mateix em passa amb els menjars. És tancar els ulls i saber què o qui tinc al davant. Em puc arribar a enamorar pel perfum, inclús. Si sento la olor a llenya i resina immediatament viatjo fins als boscos de Soria. La pluja cau i el meu nas sent que tot s’omple d’una flaire nova. Els dies que el vent bufa amb ganes obro les finestres per a que sigui ell qui faci d’ambientador a casa, tot arrossegant la mar fins a nosaltres.
M’agrada assaborir un bon plat, compartir una copa de vi i sortir de la mar amb tot de sal al cos i fer-me una llepadeta a mi mateixa! Un curri especiat, saber si una carn està condimentada amb tem o romaní, i triar una ginebra i no cap altra per al gintònic perfecte. Quin gust gaudir, també, d’aquest sentit.
Però i el tacte? El tacte està considerat el sentit més primari, el més bàsic i el primer en comunicar. Als nadons acabats de néixer de seguida se’ls hi apropa, pell amb pell, amb la mare. Quan cauen, un petó a la ferida és mil vegades millor que qualsevol cremeta. Si han de pujar o baixar esglaons, una mà els fa sentir invencibles. I qualsevol pretext és bo per a despullar-se i sentir el seu cos en llibertat.
Amb els anys construïm murs al voltant nostre. Un camp de força impedeix que qualsevol pugui sentir el tacte de la nostra pell. I a l’inrevés. Segur que coneixeu persones a les que una mínima mostra d’afecte que suposi contacte els hi fa regirar. En quin moment i què fa que tot canviï? Que aquell nadó que trobava consol en el pell a pell, ara és un adult que fuig d’aquest contacte.
Durant totes aquestes setmanes i pensant en la suposada ‘nova normalitat’, em nego. Em nego a sentir la meva pell adormida.
No tinc cap intenció de deixar de veure com se’m posa la pell de gallina al sentir les mans de qui estimo acariciant-me. Vull abraçades, ben fortes i d’estiu, que el contacte és més proper. Vull anar agafada de la mà de la meva filla i nebots, del braç dels meus pares i amics. Que els petons omplin el meu dia a dia i siguin de tots els gustos, durades i intensitat. Els petons més bonics, aquells que se’ns escapen i semblen plens d’una vida que no respon a controls o explicacions. Van per lliure!
Tenir a prop a algú i que hi hagi contacte constant. Just la mà a la falda o un dit que, juganer, acaricia la pell dels que estimem.
Amb tacte, la vida és més real. Una abraçada ens pot reiniciar i fer que un dia gris s’ompli de color. I els petons, els petons ens recorden que som estimats i estimem.
