Som molts els que hem sentit parlar de Joan March, en Verga. Si més no, tothom coneix la banca que porta el seu nom. Personalment sabia, a grans trets, la seva biografia. Fa uns anys vaig llegir un llibre, al seu moment de molta anomenada, que explicava la seva trajectòria de contrabandista, traficant d’armes, banquer, financer de la rebel·lió franquista…
En canvi mai havia sentit parlar de Joan Mascaró. M’ha sorprès assabentar-me de l’existència d’aquest savi mallorquí, traductor dels grans textos de l’ hinduisme, professor a Cambridge. Sens dubte aquest desconeixement només és prova de la meva ignorància i, tal volta, el professor Mascaró és molt més conegut del que jo suposava.
Perdoneu-me aquests paràgrafs introductoris però els he cregut necessaris per encetar la ressenya d’una excel·lent novel·la. Estic parlant d’Els reis del món, de Sebastià Alzamora.
Una novel·la extensa i intensa que ens narra l’amistat –aparentment insòlita- entre aquests dos homes. De fet, he hagut de fer recerca a la xarxa per esbrinar si, més enllà dels detalls concrets, aquesta relació va existir realment o era fruit de la imaginació creativa de l’autor. Puc dir-vos que, per estrany que ens resulti, Joan March i Joan Mascaró foren amics. Un corrupte banquer i un erudit pacifista foren amics. Vet aquí l’eix entorn del qual es desenvolupa Els reis del món.
Admir l’obra d’Alzamora, he llegit la major part de les seves novel·les, en especial m’impressionà La malcontenta, però tinc clar que la que avui comentam va molt més enllà. És una novel·la immensa. Una novel·la profunda, reflexiva i, alhora, engrescadora. Les dues parts que la conformen, la trobada a Ginebra entre March i Mascaró per una part i per l’altra la vida del segon a Cambridge, ens dibuixen unes personalitats absolutament fascinants i, alhora, ens expliquen una part de la nostra història.
Però, no vull donar una falsa impressió, no estic parlant d’una novel·la documental. Tot partint de fets reals, Alzamora aconsegueix endinsar-nos dins la vida novel·lada de dos homes tan diferents com, cadascun a la seva manera, inclassificables, i això mentre ens planteja tot un seguit de dilemes morals, de reflexions sobre els límits, d’introspeccions sobre els valors – o la mancança d’ells- que marquen el camí de les nostres vides.
He de confessar que he gaudit molt de la lectura però també m’ha fet pensar molt. Hi ha personatges que he detestat i d’altres que m’han enamorat, passatges que et posen un nus a la gola i raonaments que et fan enrabiar. No hi sobra res a aquest novel·la i res hi manca. És gran literatura, una obra que no et deixa, de cap manera, indiferent.
Com ben sabeu els que llegiu aquesta secció, no pretenc fer crítica literària, no tinc ni de bon tros la capacitat ni l’ambició de fer-ho. Em limit a recomanar-vos les lectures que més m’agraden, molt del que llegesc mai apareixerà en una d’aquestes ressenyes, i us ben assegur que Els reis del món és d’aquestes novel·les que no s’obliden, que són més que un entreteniment, que obren portes.
He de cloure ja aquest escrit. Crec que ha quedat clar –al manco ho he intentat- que us estic parlant d’una novel·la especial, una novel·la que no es limita simplement a contar-nos fets i esdeveniments, una novel·la que al fons ens parla de la condició humana.
“En realitat treballem amb la tossuderia i l’atzar, i només una d’aquestes dues coses depèn de nosaltres”. Amb aquesta frase us deix. Pensem-hi.
