Na Teresa Florit Allès és infermera de l’UCI de Covid de l’Hospital del Mateu Orfila. Aquesta setmana, des que va començar la crisi sanitària, és la primera en què té lliure i pot descansar. Unes vacances que s’ha guanyat a pols, junt amb els seus companys, i que li serviran per pair la situació viscuda. Amb les seves llums i les seves ombres. Li ha tocat acomiadar a alguns dels 7 pacients que han mort a l’UCI de Menorca. Però també ha vist amb alegria com en sortien 6. Alguns, com en Valentí, el darrer en obtenir l’alta, després de més de dos mesos de ser-hi. Diu que, en general, està contenta amb la feina que han fet. I també les relacions, que segueixen al grup de whatsapp del seu equip durant aquesta “desescalada” sanitària de l’UCI del Mateu Orfila.
- Tu ja treballaves a l’UCI del Mateu Orfila quan van entrar els primers casos a l’hospital. Com van ser aquells primers dies de preparació?
– Els canvis per poder ampliar l’espai d’UCI els vam fer noltros en tres dies. En ser l’equip d’UCI els que coneixem com ha de funcionar tot, ens vam encarregar, amb ajuda d’altre tipus de personal quan la necessitàvem, a muntar a l’hospital de dia en UCI per Covid, que va ser l’UCI 2. L’UCI de Covid 1 és l’UCI habitual, a la qual van posar portes a cada box -una reivindicació que feia temps que demanaven-. I l’URPA, la zona on queden els pacients després d’una operació, és la que s’ha emprat per pacients greus però no amb Covid.
Però va anar tot molt ràpid, perquè entre un diumenge i dilluns van ingressar tres pacients de Covid de planta. I de dilluns a dimecres va ser quan vam muntar la segona UCI i vam transformar l’URPA en l’UCI neta. Estava previst, però es va acabar de fer quan ja teníem als tres primers pacients. També és cert que l’UCI 2 vam estar uns dies a entrar-hi pacients. El que va estrenar aquesta UCI va ser el nostre famós turista de l’Imserso, que ja havia passat primer per la 1.
- Com vos heu organitzat el personal d’UCI amb dues zones per a crítics noves?
Hi hem estat l’equip d’UCI habitual, que som al voltant d’unes 40 persones entre metges, auxiliars, etc. I durant aquest temps, hem quasi triplicat. Des de la direcció de l’Hospital van cridar a personal que en algun moment hagués fet feina a UCI i els van posar sobre avís en previsió de l’augment de feina. També es va haver de cercar gent nova, als quals se’ls va dir que els necessitàvem a les UCI. Cap a la darrera setmana de març ja teníem tots els equips de personal muntats, que han estat sempre els mateixos per evitar riscos de contagi. També vam mesclar personal habitual d’UCI amb personal nou, perquè, a banda de la feina amb el pacient, també hem hagut de mostrar com fer feina allà dins. I aprendre tots a fer front a la situació amb tot l’equipament dels EPI.
Lo bo és que hem pogut fer molta pinya. És molt important tenir un grup de persones amb les quals t’entens i vas a una. El fet de sempre fer feina amb els mateixos també ajuda a fer vincles, a conèixer on has d’ajudar a un o quan un altre t’ha d’ajudar a tu. Per açò, fer feina amb equips així, en moments tan complicats, és molt beneficiós.
- Heu pogut establir enllaços entre companys enmig de tanta feina?
Tenim un grup de whatsapp amb aquest micro equip. I ja deim avam quan ens trobam per fer una cervesa fora de l’hospital! Perquè ha estat tan intens que hem fet molta pinya. Fets pols com estàvem, hem intentat tenir els nostres moments. I si un dia era jo que duia una coca feta de casa per berenar, un altre era un company que duia una altra cosa. Tots hem trobat temps per fer el detall. I diria que ha passat el mateix amb tots els equips de Covid.
- Heu tingut por de tractar pacients amb un virus tan contagiós com aquest coronavirus?
Personalment, por, por, no n’he tingut, però si molt de respecte. És important saber que cap membre de les UCI de Covid ha resultat contagiat. Vol dir que hem fet la feina molt bé, tot i que és complicat i delicat, especialment a hora de llevar-te tot el que dus damunt. Per molt bé que ho facis mai saps si ho has fet prou bé, perquè entre la feinada que teníem i, sobretot al principi, que no hi estàvem acostumats, hi ha marge d’error. La incertesa, inevitablement, ens l’enduim a casa.
Però sí que hi ha hagut companys que, per la situació que tenen a casa seva, s’ho han passat malament, han tingut por i han estat nerviosos. És normal.
- Què és el més positiu que treus d’aquesta experiència?
Hem tingut moments polits. Els moments que dones una alta de l’UCI, o el moment en què un pacient xerra per primera vegada després d’un mes d’estar adormit, o que torna a menjar un plat de paella que feia dos mesos que no menjava. La vida, al final, són petites coses que s’han de saber assaborir, perquè noltros, coma infermers d’UCI, tenim pacients que en molt poc temps els hem hagut de dormir, d’intubar i connectar a totes les màquines. I al cap d’un temps, que poden ser 3 setmanes o dos mesos, si la cosa va bé, els pots extubar. Alguns es desperten desorientats, però n’hi ha que recorden perfectament què els hi ha passat i la situació que estem vivint. En aquest procés de tornar a terra també els hem d’ajudar, perquè la memòria també ha estat adormida.
Personalment, el primer dia que vaig sentir xerrar a un pacient al qual havia extubat el dia anterior, és el millor. Per fi, després de tant de temps, vaig poder conèixer la veu d’aquella persona. És brutal. Només sentir la veu d’aquestes persones, és molt polit. Per açò dic que són les coses petites les que ens ajuden a tirar endavant, per seguir ajudant a les persones a tenir el que tenien, la seva veu, el poder menjar, veure als seus familiars. Viure.
- Hauríem de canviar la concepció de la mort que tenim, ara que la veim reflectida en nombres cada dia damunt la premsa?
La cosa més invisible del món és més forta que noltros. I ho ha demostrat, maluradament. Com a éssers humans no som més que altres éssers vius. Per açò hem de tenir clar que la vida, i la mort, és passar el dia a dia. Estimar i estar contents, donar de tu i rebre. Perquè els dies passen i mai saps quan es pot rompre l’estabilitat i que t’arribi la mort. El més sensat i més humil és viure el dia a dia, conscients del que tenim i del que realment importa.
I hem de disfrutar dintre de les circumstàncies, seguint amb les mesures de seguretat. El que no podem fer és pensar que ja ha passat. Hem de ser responsable amb noltros i amb els altres.
- Ha ajudat el fet de veure el suport social per tirar endavant?
En part ha estat polit, perquè els moments en què estàs esgotat de la feina, el suport social ha estat molt xulo. És un sentiment de suport que ens ha arribat i és d’agrair. Esperem que també sigui una reivindicació social, pel fet que noltros no hem sortit ara, hi som des d’abans que arribés el coronavirus. No només metges i infermers, sinó tots els tècnics de laboratori, els zeladors, el personal de neteja… Tots els que fem feina dins l’àmbit de la salut som importants. Ara aquesta importància recau especialment en atenció primària, que són els que fan el cribratge per detectar nous casos, i que és realment complicada. Gràcies a tothom que ens ha aplaudit, i pensau que la sanitat pública que tenim, val milions.
