He de confessar que estic escrivint aquesta ressenya amb molt de respecte i una certa por a no ser capaç de transmetre tot el que us vull explicar. I és que l’autor és un dels escriptors contemporanis que més admir, del qual he llegit gairebé tota la seva obra malgrat que només hagi ressenyat a aquesta secció una de les seves novel·les breus, Tombuctú.
Estic parlant, naturalment, de Paul Auster i de la seva novel·la 4 3 2 1. Una novel·la tan aclaparadora que va molt més enllà del que, en general, estic acostumat a llegir. De fet el mateix Auster ho ha deixat clar: “Sento que m’he estat preparant tota la vida per escriure aquesta novel·la”.
És evident que el repte és gran. Tan gran que, pel que fa a l’argument, em limitaré a traslladar textualment allò que se’ns diu a la contracoberta.
“3 de març de 1947: l’Archie Ferguson neix en un hospital de Nova Jersey. Aquest és l’únic fet immutable de la seva existència. A partir d’aquest moment s’obren davant seu diversos camins que el portaran a viure quatre vides paral·leles, simultànies i independents…
Què hauria passat si en algun moment crucial de la vida haguessis pres un camí diferent? A 4 3 2 1, la seva primera novel·la en set anys, Paul Auster exposa alguna d’aquestes qüestions i ens convida a mirar a través d’un calidoscopi que ofereix quatre cares de la mateixa història.”
Un calidoscopi, sí, però també una muntanya russa argumental que, paradoxalment, no esdevé en cap moment un laberint. Ans el contrari, tot seguint la vida de l’Archie Ferguson –les vides possibles- coneixem a fons i d’una forma inesperada que de molt complexa és la personalitat de les persones, i com les decisions que es prenen marquen el futur. No hi ha en cap moment confusió, hi ha un esguard ample i lliure a tot allò que ens pot portar la vida. Malgrat que hi trobem quatre camins paral·lels, simultanis i independents, Archie Feguson és el mateix noi de Nova Jersey.
He avisat, de bon principi, de la complexitat d’aquesta novel·la summament ambiciosa però la complexitat no suposa en cap moment la pèrdua del fil argumental, ni molt menys de l’enorme plaer que suposa seguir la vida –les vides- del protagonista.
El destí, l’atzar, el lliure albir, la responsabilitat sobre les pròpies eleccions, són algunes de les temàtiques que hi ha al rerefons de la narració, i si a això hi afegim els anys convulsos en què aquesta transcorre – postguerra, lluita pels drets civils, guerra del Vietnam, disturbis racials…- se’ns dibuixa un impressionant quadre d’una època narrada –i viscuda- des de quatre percepcions diferents d’una mateixa persona.
4 3 2 1 és una novel·la immensa, amb elements autobiogràfics, amb una estructura gairebé insòlita però amb trets quasi costumistes, amb una allau de reflexions sobre literatura, política, problemes socials, relacions personals…
He gaudit molt, molt, d’aquesta obra d’Auster. M’ha portat de la mà amunt i avall i, sense cap mena de dubte, m’ha fet reflexionar. Només a tall d’exemple un breu fragment del llibre: “Tothom havia dit sempre a en Ferguson que la vida era com un llibre, una història que començava a la pàgina 1 i anava avançant fins que el protagonista es moria a la pàgina 204 o a la 916, però ara que el futur que s’havia imaginat per a ell canviava, la seva concepció del temps també va començar a canviar”. D’això es tracta.
