La bellesa del mes de juny ha estat l’antídot per esmorteir les deformacions de l’ànima provocades per tot el que hem viscut amb la COVID-19. Sobretot la bellesa de la natura salvatge.
Evidentment, la natura de Menorca, però també la d’altres indrets, els quals vius mitjançant lectures com la La biblioteca de gel, de Nancy Campbell. Amb ella he viatjat a les terres de l’àrtic per conèixer tots els significats del gel i la transformació del poble inuit. És una lectura plena d’experiències personals que m’ha connectat de nou amb el silenci i un viatge que vaig realitzar a Islàndia l’any 2016.
El gel presenta tants noms com formes, colors i estats. Sempre dins l’escala cromàtica del blau i com una entitat poderosa que es comunica des del silenci i els canvis de temperatura. El gel dona identitat al poble i en transforma els hàbits existencials al ritme del desglaç.
Després de tant soroll social, polític, econòmic i sanitari, tornar al contacte amb l’amor ferotge de la natura ha estat l’aliment per donar de nou sentit a la vida i recuperar l’equilibri. En definitiva, palpar de nou la felicitat simplement perquè un està viu. Endinsant-me en el món natural que no necessita res, perquè és perfecte sense cap necessitat, només la d’oferir-nos la seva bellesa per guarir els nostres malestars.
El meu juny ha estat ple de passejades de bellesa amb identitat pròpia.
El passeig de cala Morell a cala Fontanelles, amb les fulles dels pins aplegades en forma de fascicles que a causa del vent feien pinzellades a un cel sense tacte, i el terra de camamil·la, que deixava els dits mostosos i perfumats de groc intens. Simultàniament, el corrent aplanava el mar com si del litoral sortís una pista de blaus.
Un altre passeig va ser la immersió autèntica dins el camp d’Algaiarens; els ocells, les flors i la seva calidesa et feien recuperar el nord. I la caminada de cala en Bosc a cala Blanca, després de la pluja d’un dimecres capvespre, era com traslladar la frescor del setembre a l’obertura de l’estiu. La terra feia una olor suaument especiada.
Atendre a la bellesa de l’entorn, creant petjades d’amor ferotge a la pròpia vida, marca la meva entrada a l’estiu. Adaptant-me de nou als canvis que no són més que els d’entendre que no s’ha de canviar res ni a ningú. Qui ha de canviar és un mateix per estimar-se més i millor, i viure amb intensitat tot el que està creat per sentir amor i embellir el dia a dia fent-lo senzill i ple.
Hi ha una mítica frase de l’escriptor rus Fiodor Dostoievski que diu: «La bellesa salvarà el món». I té raó, no és ella la nostra llum?
Absolutament tot el que ens envolta té la seva bellesa, i és aquí per fer-nos humils, forts i buidar el cap de falses necessitats. Cadascú té tot el que necessita per viure la seva felicitat i amb ella embellir als altres.
