El professor i escriptor Nel Martí publica “Escrits laïcistes. Una proposta per a la convivència”, un recull d’articles del professor, promotor cultural i intel·lectual maonès Salvador Castelló (1939-2005) publicats entre el 2003 i el 2005. Edita Setmanaris i Revistes.
Què hi trobarà el lector a “Escrits laïcistes. Una proposta per a la convivència”? El llibre és una anàlisi i un recull d’articles del professor i activista cultural Salvador Castelló, del qual he volgut posar en valor les seves reflexions i aportacions laïcistes, a favor d’una convivència oberta, integradora i no dogmàtica. Hi trobaran articles sobre religió i transcendència, sobre l’aconfessionalitat de l’Estat, sobre l’assignatura de religió i les reiterades reformes educatives,… tot des de la mirada laïcista de Castelló.
I quina forma de convivència proposa Salvador Castelló?
Castelló defensa que conviure ha de suposar anar més enllà del seu significat residual de suportar a l’altre, per a saber relacionar-se amb qui pensa i viu de forma diferent. Tant laos -de laïcisme i laïcitat- com demos –de democràcia- es refereixen al poble. Ambdós parlen de com entendre i gestionar la convivència, i les relacions entre allò públic i allò privat. Massa vegades hem vist com des del poder s’ha volgut imposar una moral privada. D’açò parla el laïcisme i Salvador Castelló: del diàleg entre l’ètica publica i l’ètica privada.
És el mateix laïcisme i aconfesionalitat?
No exactament. El laïcisme o la laïcitat, que per jo són una mateixa cosa, reclama l’aconfessionalitat, és a dir l’autonomia del poder polític respecte del poder religiós. Però el laïcisme és més que l’aconfessionalitat; és una forma d’entendre la res-pública, la vida a la polis, la política, fonamentats en els principis de llibertat de consciència i de justícia social. Així idò, laïcisme i aconfessionalitat no són una mateixa cosa, però una i l’altra es necessiten.
El laïcisme és antireligiós?
En absolut, i en el cas de Salvador Castelló encara menys. És en tot cas antidogmàtic. No rebutja ni margina el fet religiós sinó que l’integra dins la pluralitat de l’espai públic. I per açò Castelló proposarà que la religió, com a fet cultural, històric, artístic, filosòfic, espiritual, sigui estudiat i tractat dins l’escola en les diferents assignatures curriculars, i no com un espai exclusiu gestionat per una institució religiosa.
Per tant els articles de Castelló recopilats parlen de moltes coses?
Sí. Parlen de la immigració, de l’Església Catòlica, de la religió, de l’agnosticisme, de l’avortament, de l’homosexualitat, del poder, de la religió a l’escola, etc. des d’una visió laïcista de la convivència. Un visió absolutament necessària per encarar els reptes de futur que té plantejats la societat d’avui.
I d’educació?
I tant ! I del sistema educatiu també. En aquest sentit critica les reformes constants de les lleis educatives que, govern rere govern, són objecte del caprici oportunista del partit de torn. La institució escolar necessita estabilitat i previsió per desenvolupar bé la seva tasca. Però educar vol dir moltes més coses que anar escola. “Educar vol dir moltes coses” diu Castelló. “Una, per exemple, és tenir prou criteri per saber quan convé encendre i apagar el televisor”. Amb aquesta afirmació Salvador Castelló reivindica la coresponsabilitat educativa. L’escola és un important agent educador, però no l’únic. La família i el carrer (virtual o real) són essencials per a una bona educació.
