PEDRAULES. ESCORPÍ (491) Per Joan Pons Pons

Sempre ho recordaré perquè va ser un dia intens, emotiu, agradable. Ens trobàvem a la bella localitat d’Alaior, havíem participat a la Fira del Llibre en Català de Menorca i ens preníem un descans abans de l’acte estrella: un recital del músic Guiem Soldevila que havia musicat poemes de Nura obra del poeta local Ponç Pons. La fira estava sent multitudinària. La presentació de Gossos de pluja per part de Miquel Àngel Marquès, que també havia presentat Les bodes del diable de Pau Faner, havia comptat amb un públic entusiasta. Mentre esperàvem el nostre torn de presentació de novetats Marc Pons m’havia presentat Ángel Gabilondo i havíem mantingut una conversa confusa que acabaria sent premonitòria i estranya. Durant una d’aquestes pauses entre presentació i presentació, uns quants escriptors havíem anat a prendre un cafè o una cervesa a un bar que hi havia -o que hi ha- davant el convent de Sant Diego, edifici dessacralitzat entre les imponents parets del qual se celebrava la fira del llibre. Érem en Pere Gomila, en Miquel Àngel Maria i un servidor. El fantàstic poeta alaiorenc, el millor del seu meravellós poble al meu modest parer, encara no era vocal per Menorca de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. En Miquel Àngel Maria tampoc no era encara Conseller de Cultura. Jo encara no havia començat a escriure i a publicar les meves pedraules (les paraules són les pedres dels escriptors) al diari Menorca. De fet, i en un altre nivell, Marc Pons encara no era diputat al parlament de les Illes Balears ni conseller del Govern Balear. I Ángel Gabilondo no era diputat a l’Assemblea de Madrid. Ens trobàvem, per tant, en un moment d’impàs. Com quan la mar està en calma, el cel tapat i sembla que qualque cosa terrible està a punt de succeir.

Érem tres amics, tres escriptors que preníem una copa, un cafè, una cervesa durant un descans de la fira del llibre en un bar. Un dels temes que va sorgir va ser publicar o no al diari Menorca que, com si participés també d’aquest impàs, encara no s’havia venut al Grup Serra i encara era de capital menorquí i no mallorquí. No era cap misteri que el diari Menorca dirigit per Josep Bagur era un periòdic de dretes, monàrquic i catòlic i tampoc no era cap secret que estava escrit en la seva major part en castellà. Quin sentit tenia publicar-hi si no comparties la seva ideologia retrògrada i conservadora? En Miquel Àngel Maria n’estava convençut. Hi havíem de publicar per contrarestar amb les nostres firmes aquest cabal regressiu que perjudicava el present i el futur de Menorca. L’agut escriptor de Maó, que acabaria sent anys més tard el nostre Conseller de Cultura, va ser insistent i ens devia convèncer. En Pere Gomila va començar a publicar, o va reprendre, els seus escrits al diari Menorca que han marcat una línia elegant i pausada en el camp de la poesia i de la crítica literària. I jo vaig decidir-me a col·laborar-hi també amb les meves pedraules. Durant aquest llarg període de temps vam ser còmplices d’una paradoxa. Escriptors progressistes, d’esquerres, republicans, ecologistes, feministes, etcètera, etcètera, intentant desviar, encara que fos una mil·lèsima, la inèrcia del feixuc vaixell que s’escorava perillosament cap a la dreta amb els nostres escrits poètics, filològics, polítics, literaris, periodístics o, simplement, humanistes.

La realitat ha demostrat que érem cavalcats per l’escorpí.

En Pere Gomila va ser acomiadat del diari Menorca com a col·laborador amb l’excusa d’un ajustament d’opinadors. I jo vaig veure com se’m censurava una crítica literària i com se’m convidava, no a través de les paraules però sí a través dels fets, a abandonar el diari Menorca. Era sorprenent? No. L’escorpí no era bo i tampoc no era dolent. La granota no era bona ni tampoc dolenta. Simplement, l’escorpí s’havia deixat endur per la seva naturalesa i havia picat la granota que el duia damunt l’esquena mentre travessaven el cabalós riu. Per tant, de cap de les maneres era sorprenent. Per tant, no ha estat sorprenent que em censuressin una pedraula. Era la seva naturalesa. La naturalesa del diari. La naturalesa de l’escorpí. M’ho han confirmat, ja sigui en privat o d’una manera oberta i pública, multitud de granotes; vull dir, d’antics col·laboradors o, encara més lacerant, d’antics treballadors a sou del diari. Així que havia de succeir. Com em va dir la meva assenyada sogra, ha estat un miracle que duressis tant. L’escorpí ha reprimit durant molt de temps la seva picada però al final ha deixat anar el seu verí. El que sí que m’ha sorprès després de durs articles dedicats a la monarquia, a la corrupció política, a la idea franquista d’Espanya, al terrorisme d’estat, a la repressió d’innocents immigrants per part de la policia ha sigut que l’escorpí hagi decidit picar la granota esperonat per una crítica literària! La faula africana de l’escorpí i la granota acaba amb els dos animals morts. Per sort, el verí que destil·la el diari no és gaire potent per la seva limitació geogràfica circumscrita només a Menorca. I jo, d’altra banda, o hi estic immunitzat o tenc la pell molt gruixada. Tots dos hem sobreviscut. Cap dels dos no s’ha ofegat. El diari Menorca continuarà sent el diari de dretes, espanyolista, monàrquic, catòlic i escrit en castellà que continuaran llegint els menorquins de dretes, monàrquics, catòlics, espanyolistes i que han renunciat al menorquí, a la varietat menorquina del català. I jo continuaré publicant les meves novel·les -o no-, rebent premis literaris -o no-, escrivint crítiques literàries o obres de teatre o guions de televisió i cinematogràfics amb una lleu cicatriu a la meva esquena de granota que serà com l’osca al revòlver d’un solitari vaquer.

I la conversa que vam mantenir un mes de novembre de l’any 2011 tres escriptors que estimam Menorca encara no té resposta. Fan bé els escriptors i periodistes d’esquerres col·laborant amb un diari de dretes? El seu poder individual és capaç de contrarestar el verí conservador que destil·la i que emmetzina la societat menorquina? O és una arrogància descomunal i, per tant, profundament ingènua? No ho sé. L’única conclusió a la qual he arribat és que Menorca ha de menester amb una urgència letal un mitjà de comunicació que doni veu a la majoria de menorquins que se senten -que ens sentim- progressistes, ecologistes, feministes i que no ens avergonyim de la meravellosa llengua que ens van llegar, com si fos un valuós tresor, els nostres avantpassats. Si no ho aconseguim, la decadència de la nostra illa serà imparable i s’assemblarà a una confiada granota i a un irreprimible escorpí que acaben enfonsats i ofegats en un cabalós riu.

Em voleu acompanyar en aquest emocionant viatge?

Al món es coneixen 1400 espècies d’escorpins. A Europa només 8. A Menorca existeixen 2 espècies d’aquest petit depredador amb una coa retràctil proveïda d’una ungla o fibló verinós. A pesar de la seva mala fama, la picada de les varietats balears de l’escorpí no passen de ser similars a la mossegada d’una vespa. A la nostra illa hi ha la dita Sortir com un escorpí. Significa «contestar amb molta malícia o irritació». Es diu que l’aparició d’escorpins és senyal de pluja. Un refrany menorquí assegura que «La picada d’escorpí, amb mel s’ha de guarir». Vol dir que els ressentiments causats per accions o dites malèvoles s’esborren a força de suavitat i bon tracte.