Si descobrir la sonoritat màgica del quartet de saxòfons amb piano, una mescla realment inhabitual, era un dels objectius del programa, aquest es va complir amb escreix. Açò amb una música que convidava a somiar i que en molts moments del concert més que quatre saxos i un piano semblava que sobre el escenari hi havia una orquestra sencera, tal fou la quantitat de colors dibuixats i l’energia i potència de la formació a l’hora d’interpretar les belles melodies, tocant, a la vegada, com si fossin un únic instrument per la impecable conjunció que desprenien.
El Festival de Música d’Estiu 2020 va viure, dilluns vespre al Claustre del Seminari de Ciutadella, un dels punts culminants de la temporada amb Kebyart Ensemble (amb els saxofonistes Pere Méndez, Víctor Serra, Robert Seara i Daniel Miguel) i el pianista Albert Guinovart, estrenant projecte conjunt i amb una actuació d’aquelles per recordar.
Encara que no hi va haver descans, el concert va tenir dues parts ben diferenciades, girant sobretot entorn a dos pivots: l’estrena absoluta de l’obra Austràlia per a quartet de saxos i piano que Albert Guinovart ha dedicat expressament al Kebyart Ensemble, que resultà realment fascinant; i la música de George Gershwin, tot un espectacle en mans d’un Guinovart pletòric i àgil com ben pocs i d’uns saxofonistes que no aturaren tampoc d’acompanyar les notes musicals amb uns compassats moviments que van fer encara més profunda la immersió en el món del compositor nord-americà, considerat pel propi Guinovart i per molts no només el pare de la música americana sinó també de la música moderna.
Una vistosa Introduzione teatrale Op. 4 núm. 1 de Locatelli, una mena de simfonia curta que el virtuós italià composà a l’estil d’una obertura d’òpera napolitana de la seva època (1735), serví als Kebyart Ensemble per entrar en matèria, seguida d’una singular transcripció dels mateixos Kebyart del Quartet Op. 14 núm. 1 en Fa major de Beethoven, amb un final vibrant i que fou l’avantsala d’Austràlia, ara ja amb quartet de saxos i piano sobre l’escenari.
A Austràlia, Guinovart mostra la seva particular fascinació per l’immens país oceànic, un país que visità durant unes gires de dos mesos quan actuava arreu del món amb la gran soprano Victòria dels Àngels (1923-2005) durant els anys 90. És a partir d’uns esbossos de temes que composà durant el seu temps lliure a aquelles gires que ara ha creat aquesta peça per a Kebyart. Brillant en la seva execució, el quartet de saxos i el propi pianista van saber transmetre al públic la fascinació de l’autor per Austràlia, a través d’una música que transportava directament als espectadors a una pel·lícula de cinema, amb el brogir de la ciutat de Sidney o el desert del centre del país com a fons i amb una història d’amor per enmig. Tot açò combinant moments musicals suaus i delicats amb altres de frenètics, amb increïbles canvis radicals de ritme que li donaven encara més un caire cinematogràfic.
Un íntim i deliciós Nocturn a Chloé per a piano sol del mateix Albert Guinovart, una agradable sorpresa no prevista al programa, va servir de transició entre Austràlia i la part de Gershwin, la més extravertida del concert. L’obertura del món Gershwin fou amb els seus Three preludes (1926) per a piano, on ja s’intueix clarament la influència del jazz integrada a la música clàssica nord-americana de les primeries del segle XX, i continuà amb una fantàstica selecció de cinc àries de la seva òpera Porgy and Bess (1935), executada en solitari per Kebyart Ensemble i amb la meravellosa Summertime com a emblema.
Un dels moments en què saxos i piano mostraren la seva màxima potència sonora en conjunt fou amb I love rhythm, interpretat al final i que inicialment fou una suite per a piano i orquestra de Guinovart en base a sis cançons de musicals de Gershwin. La traca final, per arrodonir la nit, arribà amb el bis conjunt: una genial i emocionant interpretació, escoltada amb un silenci també espectacular, de la cançó The man I love del musical de Gershwin Strike up the band.
