Fa dues setmanes es va estrenar com a col·laborador de El Iris l’escriptor Joan Pons. Nascut a Ferreries, ha canviat la casa de Barcelona per l’apartament que el seu pare va construir a Cala Galdana, on fia passar-hi una bona temporada amb la seva dona. Sembla que els canvis d’etapa li arriben junts. També els editorials. Per açò també ha canviat de casa les seves Pedraules, que podreu llegir cada setmana a les nostres pàgines. A Cala Galdana ens rep amb una calma caòtica, a un refugi on encara queden moltes pertinences per traslladar. Però amb un bon somriure de felicitat per haver trobat un espai nou per les seves Pedraules.
La setmana passada els lectors de El Iris van llegir la Pedraula 491. Arribarem a les 500, no?
Em feia il·lusió arribar a les 500 Pedraules. I fer-ho al diari Menorca. No ha pogut ser. I per una crítica literària! També estic molt content que a El Iris m’hagin fet aquesta invitació per poder arribar a aquesta fita de les 500 Pedraules. A més, tenc amics que, al llegir-me també en digital, m’han dit que en arribar-hi haurem de fer una festa. Ha estat el cas de na Clara del Ruste, que és una artista de la primera època del Joglars. Em va dir que li feia ganes trobar-mos a una plaça a Barcelona i llegir les Pedraules cada diumenge. Així que puc dir que sempre m’he sentit molt acompanyat amb aquests escrits, m’ha donat moltes satisfaccions i un petit disgusts, o canvi. Perquè tots els canvis poden anar a millor.
Per què el títol de Pedraules?
Les paraules són les pedres dels escriptors. Mon pare era mestre de cases, constructor. De fet, aquest edifici el va fer ell. Ell construïa les cases amb cantons. I jo considero que les meves cases, les meves novel·les i escrits, estan fetes de paraules. Em va semblar una combinació que quedava molt potent des del punt de vista de la imatge i que responia a la meva història familiar.
Les pedres poden fer mal, com les paraules, quant es llencen.
I tant! Hi ha una cançó d’en Pedro León que explica que les pedres les pots llançar, te les poden retornar, pots construir… Pots fer moltes coses amb les pedres. Són un element neutre al qual l’ésser humà li dona un significat o un altre. Igual passa amb les paraules. Per açò em va agradar aquest paral·lelisme entre pedres i paraules. La paraula, com la pedra, és passiva si no l’empres. Però es torna activa si la fas servir.
D’on va sorgir la idea d’aquesta secció crítica?
Quan era petit, vaig tenir de mestre a en Pere Melis. I em va agradar la feina filològica que ell feia al diari, la feina de recuperació de paraules antigues o que no s’empren tant i el seu significat. Aquella contemporaneïtat que els hi donava a mots que es feien servir poc. Jo admirava a en Pere Melis com a mestre i com a escriptor. I em va sorgir la idea de fer una cosa semblant, sense imitar al seu estil, amb la meva empremta personal. El punt de partida de Pedraules va ser continuar la labor d’aquesta persona a la qual jo he admirat sempre.
Com veus les pròximes Pedraules?
El cop que hem rebut enguany amb el coronavirus ha estat molt fort. I sembla que ens ha de fer canviar. O no. Amb la bombolla immobiliària vam tornar al mateix. Però ara estem vivint en un món d’incerteses. I les Pedraules es mouen dintre d’aquest món incert. Sense cap seguretat. Sense cap veritat absoluta, que a vegades ens intenten vendre els polítics, perquè no sabem com evolucionarà tot. I les Pedraules es mouran també dintre de la incertesa actual, però seguint la línia marcada.
Què és com, aquesta línia?
Sinceritat crítica. La crítica que vaig fer al darrer llibre de Ponç Pons és una sinceritat crítica. Tenc molt de respecte pel lector. I si jo som molt dur a través dels meus textos amb el rei, amb l’equip de govern, o amb qui sigui. I ho som sempre amb una sinceritat crítica, honesta. Si som molt dur amb tot el que veig, també he de ser dur amb una crítica literària, perquè és el que em mou el respecte cap al lector. No em puc permetre mentir-lo quan he de rallar de literatura. Per tant, sinceritat crítica, encara que hi hagi vegades que no agradin. A una presentació que em va fer una vegada en Guillem López-Casasnovas, va dir que Gabriel García-Márquez escrivia perquè la gent se l’estimés. I jo, amb les Pedraules, et diria que ho faig perquè la gent m’odiï. Que al final és l’altra cara de l’amor. Si hi ha gent que t’odia per una cosa que has escrit, segur que hi ha molta altra gent que t’estima precisament pel mateix escrit.
T’han estimat, però.
He percebut de lectors entusiastes que no m’han fallat, tampoc ara. Et diria que el 95% dels lectors habituals m’han enviat mostres de suport. Però hi ha hagut un 5% que simplement han callat. Però la gran majoria dels lectors habituals han entès la coherència, aquesta sinceritat crítica i honesta que faig a través de les Pedraules.
Hem de ser més crítics, en general?
Sí, totalment. I més ara. Som benets, ens diuen què hem de pensar. Ens donen un relat general i ens el creiem. És igual que aquest relat que ens venen els polítics no concordi amb les dades. Però ens ho acabam creient, perquè és el que els mitjans ens venen, pagats pel Govern. Per açò crec que són molt importants les veus dels columnistes, per poder fer de contrapunt. És com un transatlàntic i un llaüt, posats un davant l’altra. Però el llaüt hi ha de ser, perquè si no es fa un contrapunt, el transatlàntic s’ho endurà tot.
El filòsof eslovè Zizek diu que la pandèmia del coronavirus s’hauria pogut evitar si al metge xinès que el va descobrir no l’haguessin fet callar. Per açò assegura, i amb raó, que la llibertat d’expressió, en ple segle XXI i en plena pandèmia, és més important que mai. La lluita contra la censura és primordial. I qui ho feim? Aquests que anem amb llaüt.
