El director d’escena Carles Ortiz ha realitzat el primer muntatge d’òpera del festival de Pedra Viva. A més, amb un títol que el també cantant líric ha adaptat totalment al festival i a l’espai de les Pedreres de S’Hostal. On, malgrat les difícils circumstàncies que viu la cultura en temps de pandèmia, s’està celebrant amb bastanta normalitat i amb un èxit de públic que ha estat una sorpresa per l’organització. L’experiència de fer òpera a una pedrera sembla que ha agradat, i Ortiz assegura convençut que, si les circumstàncies ho permeten, l’any que ve torna a Ciutadella.
Com ha estat açò de muntar una òpera a una pedrera? I, d’alguna manera, des de la distància?
Nosaltres tenim un muntatge de Il segreto di Susanna -l’òpera que han representat- a Sabadell des de fa cinc anys, però amb decorats. Pensant amb què només s’havien de dur el mobles, els vam cercar aquí, i vam pensar que ho adaptaríem a l’espai que ens brinda la pedrera i l’escenari de Líthica. En realitat, és com si haguéssim fet una producció nova per Pedra Viva. Lo únic que sí que vam fer alguns assajos a Catalunya.
Què ens pots contar d’aquest secret de na Susanna?
No és una obra molt coneguda, com tampoc ho és l’autor, tot i que és molt bo. I és un compositor que està entre el verisme i l’impressionisme. Entre Puccini i Sense. També té molts de sons Strauss i orientalistes. La pena és que l’hem hagut de fer a piano i tot aquest cromatisme musical desapareix.
Al final, Il segreto di Susanna es salva amb un espai que pugui recrear una sala d’una casa i tres cantants, que han estat la soprano Maia Planas, el baríton Joan García Gomà i la criada. La història conta un secret, el de na Susanna, que és que li agrada fumar. Però és dona, i és l’any 1909. Llavors hi ha tot un embolic amb el seu home, en Gil, una persona que és comte, d’una classe social més elevada. I ell es pensa que la Susanna té un amant que fuma, perquè sent l’olor de fum. Així la història és la recerca d’en Gil d’aquest secret.
Pel que fa a la música, com només hem tingut una pianista, l’Anna Creixells. Pel format que hem decidit fer, s’ha hagut de ben treballar l’obertura i l’interludi del mig.
Ha costat molt muntar una òpera a distància i amb un escenari que no és de llenya?
Ja havíem parlat fa anys de poder fer una òpera a Pedra Viva, però mai acabava de sortir. I enguany, tot i les dificultats, vam decidir que sí o sí que ho fèiem. A més, quan vaig sentir Menorca i òpera vaig dir “jo vull!”. Ja havia estat a Menorca, al Teatre Principal de Maó amb Madame Butterfly. Però no havia tingut l’oportunitat de tornar. I ho he pogut fer a l’altre cantó de l’illa, coneixedor de la dualitat que hi ha a Menorca. Vaig pensar que, ja que a Maó no em criden, ens decidíem per Ciutadella.
En un any en què la cultura és difícil de fer, en molts sentits…
Sí, tenim la Còvid. I sí, no sabíem com ho tindríem per venir. Entre març i abril no sabíem ni tan sols si es podria fer el festival. Aleshores, vam decidir de fer un format encara més petit i senzill, per no fer un muntatge molt ambiciós i després haver de cancel·lar-ho tot. Però la veritat és que els tres espectacles abans de l’òpera han anat molt bé de públic. També s’han cancel·lat moltes activitats i la gent cerca on gaudir de cultura. I a Pedra Viva la troben. Les reticències de la gent en espais tancats, a la pedrera també desapareixen, perquè a més hi ha prou espai per moure cadires i estar ben allunyats.
Com va ser l’elecció del fragment que heu representat?
Ja veníem avisats que era un espai tancat, de quatre parets i cel obert. I que segurament tindríem l’escenari natural de pedra. La base de l’obra és fàcil, en realitat, perquè és un saló d’una casa senyorial, així que no s’han de fer canvis d’escenografia. I després la idea era fer un títol curt i que el públic pogués fer un tast, per veure com funcionava. És la primera òpera que s’atreveix a fer Pedra Viva. I a més, amb la pandèmia pel mig!
I amb l’experiència ja passada, quina valoració en fas?
Estem molt contents perquè va anar molt bé de públic i a més va respondre molt bé. Això ens anima a pensar en tornar l’any que ve, si la situació ens ho permet. Quan acabi el festival volem començar a treballar en una proposta. Ja sigui amb el mateix format petit per acabar de consolidar o arriscar-nos amb alguna obra més gran. Tot dependrà de com evolucioni la pandèmia i les mesures que es vagin prenent.
He trobat que és un espai on la veu sona fantàstica, l’acústica es sent perfecte des de qualsevol lloc. Fins i tot quan estàs a llocs més amunt, com la costa de baixada a la pedrera. I a més és preciós, és molt idíl·lic. I recorda molt als festivals que es fan a runes, tipus romanes, com l’Arena de Verona, on també fan òperes. A la llista hi podem afegir també les pedreres de S’Hostal.
Li donem l’aprovat a les Pedreres de S’Hostal com a escenari operístic?
I tant! L’experiència ha estat molt positiva, però m’agradaria estar-hi més temps. Per muntar una òpera, necessito que els cantants trepitgin l’espai. Poder assajar les entrades i les sortides, saber on van els objectes, etc. Si fas tots els assajos a un altre lloc, el dia que arribes a l’espai sempre hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar. Per això, per la propera, mirarem de venir amb més temps i calma per poder-ho preparar millor.
Tenim clar que volem tornar. Però pensant amb títols que vagin més lligats a la pedra. Ara mateix hem fet el que hem trobat més adient, sense conèixer l’espai, i també adaptat a la situació que vivim.
A més, els teatres tenen la “mania” a l’estiu d’agafar vacances i hi ha públic, sobretot a un lloc tan turístic com Menorca, que li agrada poder trobar-se amb aquest tipus d’oferta cultural. Un festival que sigui a un altre lloc i un altre espai és diversificar el gènere per potenciar-lo. O sigui que sí que contemplo poder seguir amb el festival amb una secció d’òpera a Líthica. A més, tot han sigut facilitats. I la feina, tot i el context difícil, ha sortit molt bé i molt senzilla. Jo crec que sí que farem més òpera a Pedra Viva.
