Carlos de Vega és el sotsdirector d’El País. Aquesta passada setmana es va prendre un “descans” a Menorca, en què va aprofitar les poques estones lliures que li deixava l’actualitat per gaudir de Ciutadella. Amb ell parlem sobre teletreballar en temps de pandèmia, com està canviant la forma de fer periodisme -i també el mètode de negoci dels mitjans de comunicació- i de Menorca, de la qual es va enamorar fa alguns anys. De l’illa, assegura que és el lloc perfecte per treballar en remot.
Com va passar la plantilla d’un mitjà com El País a treballar des de casa?
Va ser d’un dia per l’altre. Els 320 periodistes que érem a la redacció vam haver de marxar cap a casa i treballar des d’allà, sense experiència ni pla de teletreball. Teníem un sistema de treball en remot, que utilitzen alguns corresponsals i alguns redactors els caps de setmana, però tampoc era un sistema molt engreixat. Així que de la nit al dia, el 100% de la plantilla vam haver d’aprendre a tele treballar. Hi va haver una primera setmana anterior al confinament en què alguns companys van demanar de forma voluntària treballar des de casa, perquè a l’empresa vam tenir un cas de Covid-19 abans del 14 de març. Tot i que es va apuntar molt poca gent. Així que dos dies abans de declarar-se l’estat d’alarma, ja ens van avisar que tocaria teletreballar. I en aquesta situació estarem fins al setembre, com a mínim. Després es veurà si podem tornar a la redacció, però sempre per torns per mantenir la distància de seguretat.
Com us heu coordinat 320 persones per fer cada dia un diari?
Ha estat un sistema que ha funcionat gairebé des del principi. Això sí, amb molta comunicació en xarxa entre els equips a través d’eines com Slack, on apliquem molta disciplina a l’hora d’enviar missatges. I també ens serveix per establir bé els torns, de manera que a la tarda queda clar qui ha treballat aquest dia. Així, si algun company ha de contactar amb ell l’endemà, sap a qui ha de trucar. També hem fet servir molt el Zoom i el whatsapp. Però sempre amb molta disciplina. A les 10 del matí sempre tenim reunió amb l’equip. A mi em toca dur la part multimèdia, que ha tingut força rellevància.
Tanmateix, la coordinació entre 320 persones no ha de ser fàcil. Com heu salvat la papereta?
El que ens ha salvat és que ens hem sabut adaptar tots bastant bé. I que tothom a casa seva té una bona connexió d’internet, perquè estem tirant d’ordinadors personals i fibra de cases particulars. L’empresa va comprar uns 200 portàtils, perquè molts no tenien equip a casa. Així que va ser una adaptació ràpida. Encara que no pensàvem que anés a durar tant. Tot va sortir bé, crec, per la voluntat que li hem posat. I ha ajudat molt el fet que ens hem posat a teletreballar coneixent-nos prèviament, sabem com tractar-nos els uns als altres. Un altre factor important ha estat que estem fent moltes hores. Ens ha passat a tots que, de cop i volta, no tenim horaris. Al principi era una mica igual, perquè tampoc podíem sortir de casa. I en una professió vocacional com és el periodisme, fas un esforç extra. Però quan vam començar a sortir, el problema dels horaris el vam haver de parlar i arreglar-ho. Encara que, en general, es treballa més.
Durant el confinament hem estat tots molt pendents de l’actualitat. S’ha traduït en un augment de visites a l’edició digital d’El País?
El rècord absolut d’El País, en l’edició digital, l’hem tingut durant aquesta pandèmia, en les primeres setmanes. La dada prèvia més alta va ser el referèndum de Catalunya, l’1 d’octubre de 2017, que va durar dos o tres dies. Però amb la pandèmia, els registres d’audiència van ser els més alts del diari durant diverses setmanes seguides. La cara B és que, just quan hem tingut més audiència, el mercat publicitari s’ha ensorrat. I l’edició en paper ha patit molt. En aquest cas ha baixat el consum, perquè no es sortia al carrer a comprar el diari. I la inversió publicitària alguns dies era de 0€. Aquesta part queda per veure com es gestiona, perquè si bé és cert que sabíem que el consum del diari en paper ha anat baixant, és com si amb la pandèmia ens haguéssim avançat cinc anys en aquest descens, que ha arribat de cop. Però també perquè molta gent s’ha adonat que pot llegir-ho en digital.
Com va reaccionar l’empresa a aquesta baixada tan acusada de publicitat, que és el que a la fi sustenta a qualsevol mitjà de comunicació privat?
A la meitat de la pandèmia vam canviar a un sistema de subscripció digital, que era una cosa prevista durant el mes d’abril. En realitat, això canvia l’escenari. L’estratègia a futur del diari és fixar-se més en quants subscriptors s’aconsegueixen, que la publicitat no sigui tan important. I tampoc l’audiència, que a la fi és el que defineix els preus publicitaris. A mig termini l’objectiu és captar subscriptors als quals realment els interessi el producte. A poc a poc anem girant cap a continguts més llargs i de més qualitat, perquè el lector s’estimi i s’identifiqui amb la marca. També publicar menys volum, però més selecte. I estem en plena transformació en un moment molt estrany, així que caldrà esperar per veure els resultats.
Rallem del 14 de març. Com va canviar el sistema de treball quan es va decretar l’estat d’alarma?
El 100% de la plantilla es va dedicar des d’un primer moment a cobrir la pandèmia. Es van reforçar les seccions de societat, que inclou Sanitat; la secció d’Última hora, que està pendent dels directes; i també la de Ciència. També es va reforçar la unitat de dades, que és una secció que vam iniciar l’any passat. Així van combinar esforços, periodistes de dades amb infògrafs i dissenyadors. Això ha estat molt bé, perquè hem pogut donar una visió més gràfica de les corbes i les dades que s’han anat donant de la pandèmia. La narrativa visual ha guanyat molt de pes, perquè el lector el que vol és contextualitzar les xifres, saber d’on vénen, què signifiquen.
Què ha estat el més complicat de la cobertura de la pandèmia?
Les primeres setmanes, que van ser les més dures, era impossible treure imatges en hospitals i altres llocs clau, perquè estava absolutament prohibit anar-hi pel risc que comportava. Va existir aquesta prohibició d’ensenyar coses que haguéssim volgut mostrar. També hi va haver temor entre l’equip, perquè les primeres setmanes tampoc comptàvem amb material de protecció, no teníem ni mascaretes. Però calia sortir. Així que vam sortir però amb molts límits, amb molta precaució i molta por. On hauríem volgut gravar, com hospitals, centres de salut, funeràries, estava prohibit anar. Dit això, crec que hem pecat de donar una imatge massa tova del que ha estat aquesta pandèmia. Crec que hauríem d’haver vist més la mort.
Per què?
Crec que ens prendríem molt més seriosament que podem tornar al mateix. I a més és part de la notícia. No crec que calgui ensenyar rostres o robar imatges. Però ens hem privat d’una part molt dura de tot el que ha passat i que ha estat molt important. Imaginar-la només llegint línies o veient nombres, no és possible. Ens passa que a la fi els números ens anestesien. Per molt que s’insisteixi en el fet que darrere dels números hi ha persones, crec que hauríem d’haver-ho vist.
Recordo que a Itàlia es va fer un reportatge sobre els moments més difícils, en els quals un fotògraf va retratar morts, taüts, situacions dures. Va ser un reportatge espectacular i que ens va impactar molt. Va sortir fins i tot al New York Times. Això a Espanya ha estat molt complicat fer-ho. Hi ha hagut alguna imatge, però no s’ha vist el que realment ha passat.
En algun moment s’ha pogut mostrar a Espanya aquesta cara més dura de la pandèmia?
Quan la corba es va relaxar, ens van donar accés a hospitals, zones d’UCI, i vam poder veure alguna cosa. Però no amb la duresa de la mort que ha suposat la pandèmia. Amb el pas de les setmanes vam poder parlar amb metges, amb infermers, amb psicòlegs d’equips mèdics. I amb ells vam fer un reportatge bastant llarg explicant la duresa del que havia passat, amb una mica de perspectiva i des de la seva visió. I quan ho explicaven, trencaven a plorar, s’ensorraven. Aquí hem pogut entreveure el dur que ha estat realment tot això, encara que no tinguem imatges.
Has aprofitat el poc que has pogut de la teva estada a Menorca, però has passat moltes hores treballant. Hi ha més companys que també estan de “vacances de treball”?
Durant els primers mesos cada un estava a casa seva. Però amb l’estiu, famílies amb segones residències o companys que tenien vacances reservades, estem treballant cadascun des d’una destinació diferent. I a jo Menorca em sembla un lloc ideal, perquè té moltes coses positives. És una illa petita i molt ben cuidada, el que et dona seguretat. Ets a prop de tot, tens facilitats tècniques i de connexió. I a més és un entorn tan polit que gaudeixes les estones lliures que et queden després de treballar. Fa ganes quedar-s’hi una temporada.
