PEDRAULES: Figa (496) Per Joan Pons Pons, escriptor

El “menorquí” Cees Noteboom ha rebut el premi Formentor de les Lletres 2020. És el premi a la trajectòria més prestigiós d’Espanya. Ha estat guanyat per Jorge Luis Borges, Samuel Beckett, Saul Bellow, Jorge Semprún i Witold Gombrowicz. Una vegada recuperat el premi no fa molts d’anys ha estat adjudicat a Carlos Fuentes, Juan Goytisolo, Javier Marías, Enrique Vila-Matas, Ricardo Piglia, Roberto Calasso, Alberto Manguel, Mircea Cartarescu i Annie Ernaux. El jurat, format per Judith Thurman, Alberto Manguel, José Enrique Ruiz Doménec, Alexis Grohmann i pel president Basilio Baltasar ha valorat el compromís i la qualitat literària de la seva obra que desborda “amb la seva incessant creativitat el límit que proposen els gèneres literaris”. A més de deixar un titular periodístic amb el qual estic cent per cent d’acord (“Espanya, en allò més essencial, no s’ha reconciliat”), Cees Noteboom mostra preocupació pels cactus de la seva casa situada a l’orient menorquí i que no pot cuidar per culpa de les restriccions provocades per la terrible pandèmia. Abans de llegir l’entrevista al portal digital del diari El País, havia pelat dues figues de moro de la figuera de l’hort dels meus sogres i me n’estava menjant una després de prendre un reconfortant cafè amb llet. Un jardiner de Menorca i un amic de Nova Zelanda que viu a l’illa han tingut cura del jardí i dels famosos i literaris cactus de la casa de l’escriptor neerlandès. Felicitats, Cees Noteboom. A l’hospitalària Menorca sempre tindràs qualcú disposat a cuidar-te els cactus quan tu no hi siguis.

La figuera de moro és un cactus que no precisa de moltes cures. Rep molts d’altres noms en català. Figuera de pala o palera al País Valencià, figuera d’Índia al Camp de Tarragona, Priorat i l’Alguer, figuera de pic a Eivissa i, aquí hi ha la curiositat local que afecta Menorca, figuerassa o figuera de Maó a la Catalunya Nord. També resulta topant que aquest cactus de nom científic Opuntia ficus-indica (nom del gènere provinent de la ciutat grega Lócrida Opúncia) rebi el nom més popular i el culte a través de la relació inexistent amb l’Índia. La figuera de moro és originària de Mèxic, del continent americà, de la seva extensa faixa central. Allà l’anomenen nopal i se’n mengen fins i tot les pales tendres. La figuera de moro està considerada una de les plantes invasores més nocives. Produeix per aquestes dates de setembre un dels fruits més saborosos que la naturalesa ens pot oferir en qualsevol estació de l’any i en qualsevol regió del món. Ens regala un gust dolç i a la vegada exòtic que es trenca amb les dents i deixa una explosió de sabors que no es poden comparar a cap altre a les pupil·les gustatives. Si no m’agradessin totes les fruites m’atreviria a assegurar que és la millor fruita que hi ha. A pesar del seu gran valor gastronòmic, la figa de moro té dos handicaps. És difícil de pelar i, el seu interior, està ple de llavors, de pinyols, de grans. Me’n record que quan era al·lot els meus pares només ens permetien menjar-les al matí i acompanyada de pa! Segons la teoria familiar el pa evitava que fessin tap. Pelar-les és tot un art. Durant aquesta època, els missatges dels llocs i els jornalers s’atipaven de figues de moro. Com que aquesta saborós fruit és d’un vermell o d’un daurat intens, la descontrolada ingesta provocava que es tornés groga la seva pell. Gràcies a l’acció d’un insecte, la cotxinilla, se n’extreu un valuós producte anomenat carmí que és utilitzat com a colorant alimentari. Els missatges i els jornalers dels llocs les pelaven amb un ganivet. Després de collir-les de la figuera amb un agafador posaven la figa damunt les rudes mans plenes de calls i feien tres talls molt precisos: dos de paral·lels per decantar els dos casquets i un de transversal. La pell surt sencera amb la forma d’un gras orant vestit amb robes rituals i amb els braços desplegats. Com que m’agradaven molt, vaig aprendre a pelar-les des de ben petit. Estenia una fulla de diari, un ganivet i una forquilla i pelava les figues que dipositava posteriorment dins un plat. No me les menjava acompanyades de pa, però sí a primera hora del matí i regades amb un got d’aigua fresca. A l’era digital es fa més difícil emprar aquests dos mètodes que es deuen remuntar a la conquesta d’Amèrica per part dels espanyols. La majoria no tenim call a les mans i ens clavaríem les pues i, la majoria també, hem deixat de comprar diaris en paper i els llegim a la pantalla del mòbil o de l’ordinador.