Un dels meus indrets preferits de Barcelona és la Fundació Miró de la muntanya de Montjuïc. Concentrat en uns pocs metres quadrats pots trobar-hi la totalitat. Una perspectiva diferent i privilegiada de la ciutat, un oasi de pau i de natura, un parc amb unes vistes magnífiques, gent cosmopolita i curiosa que valora l’art contemporani i, sobretot, l’obra del pintor català més universal juntament amb Salvador Dalí. Per acabar de rematar el conjunt d’aquesta illa vegetal i cultural, el continent que l’acull també és d’un nivell excepcional. L’edifici blanc i de formes modernes que aguanten amb naturalitat el pas del temps és obra de l’arquitecte, també català i també d’àmbit universal, Josep Lluís Sert. Perceps, mentre passeges per l’interior de l’edifici intel·ligent, una empatia creativa entre els dos artistes nascuts a Barcelona a principis del segle XX. Formes blanques, grans finestrals, sales intel·ligents i espais interiors semblants a claustres que acullen arbres monumentals com l’olivera o el garrover, l’arbre preferit de Miró.
Josep Lluís Sert va ser professor d’Arquitectura a la Universitat de Yale i degà de l’Escola de Disseny de la Universitat de Harvard. Obres famoses seves són l’edifici Eastwood a Nova York o l’edifici Science Center a Cambridge, tots dos als Estats Units. Josep Lluís Sert i López era nebot del pintor Josep Maria Sert i Badia que va tenir cura de la seva educació quan el pare del futur arquitecte va morir. El pintor, nascut també a Barcelona l’any 1874, s’havia fet famós a Europa per les seves monumentals pintures murals a la catedral neoclàssica de Sant Pere de Vic i, a Amèrica, per la decoració del gratacels Rockefeller Center.
Ponç Pons va visitar Nova York el 2007. Enguany ha publicat el quadern de l’experiència. Gràcies al dietari podem saber que va anar a veure el Rockefeller Centre: “Presidit per l’estàtua d’Atles, contemplam els murals d’El progrés americàque, abarrocats, d’un cert aire goyesc i trets daumierians, va pintar el gran arquitecte Josep M. Sert”. El poeta d’Alaior ja no té aturall: “Influenciat per Le Corbusier i l’arquitectura mediterrània, sobretot l’eivissenca, Sert solia dir: “En el fons, tot arquitecte vol ser pintor”.
Josep M. Sert no era arquitecte. Qui era arquitecte era Josep Lluís Sert i López, el seu nebot. Per tant, Josep M. Sert no va estar influenciat per Le Corbusier ni tampoc va dir la frase, erròniament atribuïda. Si no fos per la confusió grollera que té continuïtat –no és un error banal perquè a partir de la pàgina 16 l’autor perd autoritat i credibilitat- podríem assegurar que l’arquitecte Josep Lluís Sert va aconseguir el seu somni de ser pintor; si més no entre les pàgines del dietari Els ullastres de Manhattan de Ponç Pons que ha publicat la prestigiosa editorial, fundada per Jaume Vallcorba (1949-2014) l’any 1979, Quaderns Crema.
Deixa perplex que, en tretze anys, un autor curós com Ponç Pons (“Després vindran les obsessives, constants, contínues correccions”) no hagi detectat el greu error esmentat. Encara deixa més perplex que el corrector d’estil de l’editorial no hagi detectat l’error quan ha revisat les galerades. Deixa estupefacte, tenint en compte que el desaparegut Jaume Vallcorba era l’editor per excel·lència, que l’editora no hagi detectat l’error apuntat. Produeix esgarrifances que els amics, als quals els escriptors enviem l’original abans que es publiqui, no detectessin l’errada. On la situació ja es més coent i grotesca ha estat entre els crítics literaris. Cap crític –professional o aficionat- dels molts que han elogiat l’obra tampoc no han detectat l’error descomunal que desvirtua el conjunt de l’obra. Hi cap una altra possibilitat més greu encara. Que detectessin l’error i no l’evidenciessin. Si han actuat per ignorància han quedat retratats. Si ho han fet per protegir l’autor del llibre han traït la seva pròpia ètica professional. No han fet cap favor a Ponç Pons. Tot el contrari. Evidenciant l’error, l’autor té l’oportunitat d’esmenar-ho a l’original i l’editor té l’ocasió d’introduir les esmenes a una futura reimpressió del llibre. Aquesta és una de les moltes funcions del crític literari. Una gran literatura amb grans autors ha d’estar estalonada per aquests, a vegades, incòmodes actors que han de practicar, costi el preu que costi –i a vegades costa un preu alt-, la sinceritat crítica. Hi està, la literatura catalana contemporània? Podem confiar que els grans autors són grans autors perquè han passat per aquest gran sedàs crític? O tota la maquinària editorial funciona engreixada per un amiguisme i un paternalisme autosatisfet que la paralitza i l’adultera? No respondré a aquestes preguntes. Les han de respondre els crítics i els divulgadors que, per ignorància o per amiguisme, van callar traint d’aquesta manera la confiança del lector; el receptor final i únic del llibre.
SERT. Llinatge existent a Catalunya. L’escriptura normativa és cert i significa “realment vertader, segur, que no admet dubte”.
