Interessantíssima la recuperació, per part d’Antoni Barber, d’aquest article publicat al 1952 a l’Iris, on es parla del “palco den Sientes”, que forma part de la història del Teatre des Born.
EL PALCO D’EN “SIENTES”
(De Josep Pons Lluch, publicat al IRIS el 15 de març de 1952, número 457.
Pocs són els qui no coneguin on és el “Palco d’en Sientes”, però més pocs són els qui sàpiguen el perquè així se’l coneix. Anem per parts.
En Pere Sastre era conegut per en “Sientes”, segons uns perquè quan era al·lot feia feina amb un foraster que sempre el volia assegut al costat seu, i quan li demanaven: “Com te va la feina amb aquest senyor?” (segurament contagiat pel castellà del seu mestre) no sabia dir res més que: “Sempre me diu que me siente”.
Altres conten que, quan en Pere va anar al servici li van prendre la filiació, va dir que vivia al carrer Conquistador nombre ciente per castellanitzar la paraula “cent”, que era el nombre que tenia la casa on vivia, i tanta gràcia va fer als seus companys de mili que des de llavors ençà va ésser conegut per en Sientes. N’hi ha també que ho tenen interpretat perquè, d’allà on anava a sentir les funcions des Born se sentia molt bé, i quan ho donava a conèixer ho deia en castellà, encara que a la seva manera.
En concret, sols hi queda una paraula mal pronunciada i, com trobam en molts de casos (en estudiar l’origen d’alguns malnoms), quan es repeteix amb alguna freqüència alguna paraula sortida de polleguera, serveix de motiu per batiar la persona que la pronúncia. Deixem idò, i seguim amb la segona part.
En Pere Sastre era un homenet molt sec, magre i de la part petita, però molt eixerit i de la broma, que cantava en el cor del Disset de Gener quan existia aquella rivalitat entre els dos casinos; i ell, com a bon “casinonouer”, per res del món hauria donat a guanyar una pesseta al Casino del Born. Així és, però com que li agradava la música i el cant, quan al Cercle Artístic duia companyia, anava a escoltar-la al carrer, a la porta del carreró, i fes fred o calor hi acudia en Pere a escoltar les obres que es representaven. Si bé, quan feia molt de vent (sobretot la tramuntana, que hi dona de ple), segons ell deia, es posava un parell de planxes dins les butxaques perquè el vent no se l’endugués.
Com ell, n’hi havia altres d’afalconats i partidaris del Disset de Gener que prest li feren companyia, i quan donaven comptes d’on havien sentit l’obra donaven el mèrit a qui havia descobert aquell lloc, i així el perpetuaren amb el nom des PALCO D’EN SIENTES.
