El passat mes de juny, amb motiu del Dia de l’Orgull, vaig penjar a les xarxes un collage de cobertes de diferents llibres que hi tenien relació. Un company, professor a una universitat britànica, em va escriure. – T’has deixat el David Vilaseca. Tenia raó, però òbviament no podia incloure-hi tots els autors que hagués desitjat. Si més no, el recordatori va tenir el seu efecte. He rellegit, després de més de deu anys, la impressionant novel·la/autobiografia de David Vilaseca, L’aprenentatge de la soledat.
He de dir que quan la vaig llegir per primera vegada no vaig saber copsar tota la profunditat de l’obra. Escrita en forma de diari personal que abasta més d’una dècada, crec que em vaig quedar més en l’anècdota que en el fons de la història. Ara, amb aquesta inesperada i feliç relectura, he estat capaç d’anar més enllà i entendre molts aspectes que abans m’havien passat per alt. Aprofit per recomanar-vos, com fa Laura Borràs al seu darrer llibre, que no us negueu a la relectura. Sempre hi ha mons nous a descobrir. He hagut de vorejar la vellesa per fer-me meva una obra que, anys enrere, m’havia agradat però molt més superficialment.
Així aquest diari novel·lat ens parla del pas des de la joventut més tendra a l’entrada en la maduresa. Un període que ell mateix defineix amb dues frases només aparentment contradictòries: “el millor de la seva vida” i “una temporada a l’infern”. Les dues coses són certes, i tot llegint-la ens n’adonem sense cap mena de dubte.
No hi ha fingiment, ni escrúpols, en la narració. Dia rere dia se’ns permet viure totes i cada una de les vivències de l’autor. Des de la seva tasca literària fins als encontres sexuals als clubs gay, des de la relació amb la seva família als seus daltabaixos sentimentals, de les sessions de psicoanàlisi a les misèries del món acadèmic…
El diari, la novel·la, amb un llenguatge cru, sovint dur, i sense cap mena d’amagatalls verbals ens porta des del campus d’una universitat nord-americana a Londres, d’allà a Barcelona per tornar, ja definitivament, a la capital britànica. És, potser, el moment de dir-vos que Londres –i en menor grau Barcelona- és un element clau que també marca clarament el clima de la novel·la. Els cels entelats, la grisor tardoral, però també la lluminositat dels infreqüents dies assolellats són els escenaris amb què el desig, la recerca de sexe fortuït, els fracassos amorosos, la introspecció obsessiva, la immersió literària, s’adiuen perfectament.
No estem acostumats a una obra d’aquesta mena. I no ho dic, en absolut, per les descripcions descarnades d’ambients que qualcú podria qualificar de sòrdids, ni per la reiteració d’actes sexuals, ni menys encara per la desimboltura amb què l’autor ens parla de la seva vida amorosa. Ho dic per la gairebé brutal sinceritat amb què Vilaseca es despulla, ens fa partícips dels seus sentiments, de les seves pors i angoixes i, fins i tot, de les seves mancances emocionals…
Faré meves, per acabar, les paraules que David Madueño escrivia al Quadern de les idees, les arts i les lletres:
“La sorpresa va ser majúscula quan em vaig adonar de la qualitat que desprenia aquella autobiografia (no tan) encoberta de l’autor, que evidenciava un gran domini de la narrativa i de l’empelt postmodern: el dietari esdevenia en les seves mans un poderós artefacte narratiu, de (re)creació d’autobiografia, a la vegada que un capbussament en els inferns personals i la denúncia d’un temps i d’un país.”
