LLUÇ DE PALANGRE: I les seves darreres paraules quines van ser?
VOGAMARÍ: Tros de quòniam.
LLUÇ DE PALANGRE: Tros de què?
VOGAMARÍ: Tros de quòniam. Quòniam va ser, per tant, la seva darrera paraula. De, la penúltima. I, tros, l’avant penúltima.
LLUÇ DE PALANGRE: Se’n riu de mi? Aquesta paraula no existeix.
VOGAMARÍ: Sí que existeix, il·lustríssim president del Tribunal de Supremes de Lluç al Forn.
LLUÇ DE PALANGRE: N’està segur? Què és, aquest Llibre Vermell, advocat defensor?
VOGAMARÍ: És el tom novè del Diccionari Català Valencià Balear del senyor Moll.
LLUÇ DE PALANGRE: És vermell. No deu ser un llibre que va contra els peixos?
VOGAMARÍ: No. Contra cap peix beneït per la Humida Constitució.
LLUÇ DE PALANGRE: Em tranquil·litza. Moll de fang o moll de roca?
VOGAMARÍ: Moll de tots els mars, senyor Lluç de Palangre.
LLUÇ DE PALANGRE: Continuï.
VOGAMARÍ: Llegiré. Tros de quòniam: talòs, beneitó; castellà pedazo de alcornoque. Bevia a galet, lo tros de quòniam.
LLUÇ DE PALANGRE: Què? Ara m’està insultant?
VOGAMARÍ: No, qui l’insulta és Verdaguer, Jacint Verdaguer. L’excels poeta. Continuaré: pres del llatí quoniam, ‘perquè’, segurament a través del llenguatge dels clergues i estudiants.
LLUÇ DE PALANGRE: Així no en traurem la clarícia. Que entrin els uixers.
El Cabot i la Rascla entren a la sala del tribunal i deixen caure en terra una pancarta embolicada que sembla contenir un cadàver.
LLUÇ DE PALANGRE: Senyor Cabot i senyora Rascla. Despleguin l’embalum.
Els eficients uixers, que han deixat allà en terra un rastre d’aigua salada, obeeixen i, amb gran sorpresa de tothom, despleguen la pancarta i s’adonen que no hi ha ningú a dins; ni peix ni persona.
VOGAMARÍ: Veu, senyoria? Només hi ha lletres.
LLUÇ DE PALANGRE: Només hi ha lletres, diu, senyor Eriçó de Mar?
VOGAMARÍ: Vogamarí. Aquest és el meu nom. M’estimaria més que em digués Vogamarí.
LLUÇ DE PALANGRE: Senyor Garota. Només hi ha lletres? Què diuen, aquestes lletres?
VOGAMARÍ: Diuen una frase. Tècnicament no és ni una frase perquè no du verb. “Llibertat d’opinió i expressió. Article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans”. I un llaç groc.
LLUÇ DE PALANGRE: No du verb però du llaç. Ha quedat demostrat.
VOGAMARÍ: No dicta la sentència, senyor president?
LLUÇ DE PALANGRE: I ara! Abans que comencés el judici la sentència ja va ser dictada i va ser filtrada a la premsa. Llegeixi demà el diari, senyor Eriçó de Mar, i la coneixerà. Següent cas.
RASCLA: Que entri el Peix Pallasso.
LLUÇ DE PALANGRE: Quin crim ha comès?
CABOT: Dur un nas de pallasso, senyoria excel·lència i molt notable Lluç de Palangre.
LLUÇ DE PALANGRE: Redundància.
RASCLA: Què?
LLUÇ DE PALANGRE: Que el Peix Pallasso dugui un nas de pallasso és una redundància. Condemnat. El següent.
RASCLA: Que passi el Cranc Reial.
LLUÇ DE PALANGRE: De què se l’acusa?
CABOT: De caminar cap a enrere.
LLUÇ DE PALANGRE: Molt enrere?
CABOT: Fins a l’Edat Mitjana.
LLUÇ DE PALANGRE: Absolt!
RASCLA: Si encara no ha declarat!
LLUÇ DE PALANGRE: (Traient fum pels queixals): Indultat! Amnistiat! La sentència abans que el veredicte!
- Teatre de Butxaca.
ESPECTADORS: Per què és teatre i per què es de butxaca?
COR: Perquè hi surten jutges, pancartes, reis i pallassos. I perquè tot el que arramba s’ho embutxaca.
