Turquesa és el color de la mar de la costa sud menorquina. Un color tan viu que combinat amb la llum de setembre esdevé un tònic per a les persones que s’hi submergeixen. Promou aquell espai diàfan per prendre decisions més encertades amb vista a l’obertura del nou curs.
Portam mesos passats i un present amb notícies diàries que fan bategar a ritme de sotracs. Es camina damunt un terreny que no sabem com de muntanyós és, però sí que sembla una travessia de fons, en què no es pot córrer molt ni tampoc quedar-se estancat en estancs d’incomprensió o frustració.
Aprendre a fluir amb les circumstàncies és vital i crec que moltes persones ho fan. El turquesa de casa convida a fer-ho, és una oportunitat més per reordenar valors i prioritats.
La mar turquesa de setembre calma i vitalitza, ens impulsa a apropar-nos a tot allò que ens fa sentir millor. Defineix el setembre amb optimisme i claredat, il·lusió i creativitat. Deu ser el seu gust de farigola, mel i canyella? O d’eucaliptus ensucrat? Seria com un sabor refrescant i lleugerament dolç, perquè l’aigua es va refredant, però encara manté una temperatura càlida.
Tengui el sabor que tengui per a cadascú, estar immersos dins la nostra mar durant l’acabament d’estiu permet un bany saludable i amb efectes sedants. Tota ella vestida de turquesa, com un llençol que refresca i apodera a qui la mira, fent que la ment deixi el seu ball entre extrems.
I ella, amb el seu blau brillant, esdevé el coixí per a la ment que proporciona una base neurofisiològica en equilibri i receptiva, com si les neurones enviessin impulsos sense sobrecàrrega, generant polaritats justes i amb harmonia per prendre les decisions que ens poden afavorir. Deixant la ment en aquest coixí, per reposar les idees, com si n’hi hagués moltes i saltirones d’il·lusió.
Així és manifesta la mar turquesa, amb una clara serenor i també vigorització. Com aquella certesa del fet que emprens el vol i pots assolir bons aprenentatges.
Com si el corrent entre feixos que formen els nervis i les seves comunicacions amb els òrgans fossin la projecció del que sentim i pensam. Sent aquest corrent, el mateix que el de la mar calmada de la primera quinzena de setembre.
Sent l’ésser turquesa i el turquesa l’ésser. Vivint la natura dins nosaltres i nosaltres dins la natura. Aquesta fusió et fa mirar la nostra mar amb l’absolut respecte que mereix. Deixant de ser un objecte que hem de conquistar posant-lo inconsideradament al servei dels nostres interessos, sinó tractant-la com una amiga, una companya, un ésser destinat com nosaltres a créixer cap a la puresa. Quan la natura esdevé la nostra natura i t’hi sents amiga, et converteixes en algú que viu més a prop de la veritat. La natura viu en nosaltres i nosaltres vivim dins la natura, sentiment que forma part de la cultura japonesa molt influïda pel budisme.
Exposats a la llum solar, com a turbina generadora del color de la mar, atenua inquietuds de vulnerabilitat. Els rajos de setembre escalfen però no cremen, no tan sols són inofensius, sinó que també calmen.
El color turquesa facilita la fluïdesa generant un drenatge que vitalitza per prendre decisions. L’aigua carregada de minerals esclareix els pensaments deixant espai entre ells, afavorint la relaxació i eliminant irritacions, ajudant a controlar les emocions i facilitant el descans físic. Fent-te sentir connectat a una font de significat.
La relaxació no implica l’anul·lació mental, tot el contrari, dona millor llibertat de pensaments i ens reequilibra.
Les propietats de l’aigua de casa amb l’escalfor lleugera del sol de setembre impregna el cos de tranquil·litat. Cal exposar la columna vertebral a l’escalfor dels rajos solars i deixar que aquesta relaxi la pell, es comuniqui fins als ossos, músculs i òrgans del nostre cos abraçant les trenta-quatre vèrtebres, dotze parells de costelles, òrgans toràcics, abdominals i pelvians. Deixant que la calor entre les cèl·lules doni acolliment i protecció, preparant-nos integralment per a la tardor, en què el temps serà més fresc i humit.
L’entorn sempre ens acompanya, sincer i incondicional, com si dins de cada molècula de la matèria hi sigui tot. Una espècie d’intel·ligència que connectant amb ella des de la humilitat ens fa més tolerants, pacients i ens permet veure els impossibles amb un somriure. Quan llegiu l’article, que serà octubre, esperem que les ràfegues de vent refresquin la pell i que les idees ja siguin objectius, pocs i realitzables, que ens generin estabilitat dins la sacsejada planetària.
