S’usa el terme prolapse quan es fa referència a la baixada d’una víscera respecte a la seva posició original a causa d’una debilitat en les estructures que l’aguanten (lligaments, tendons, músculs…). Estadísticament succeeix més en dones que en homes.
Quan això succeeix, apareix una sensació de pes en el periné o una alteració en la funció de la víscera caiguda o de les que estiguin pròximes, com per exemple incontinència urinària. També es poden desenvolupar símptomes de dolor lumbar, infeccions de repetició o sagnat.
Els prolapses es classifiquen en 4 graus:
Grau 2: descens de l’òrgan que arriba fins l’entrada vulvar.
Grau 3: òrgan que es troba en l’entrada vulvar, però que surt a l’exterior en situacions de pressió.
Grau 4: òrgan que es troba fora de la vagina estant en repòs.
I per últim, es defineixen en funció de l’òrgan prolapsat:
Cistocele: caiguda de la bufeta.
Uretrocele: caiguda de la uretra.
Histerocele: caiguda de l’úter.
Rectocele: caiguda de la paret anterior del recte. Enterocele: caiguda de la massa intestinal.
Per què passa això?
El prolapse es produeix perquè hi ha una situació d’excés de pressió sobre la víscera i, al mateix temps, fallen els sistemes de suport. Malgrat això, no es coneix una causa única que produeixi el prolapse, sinó que es considera multifactorial.
Abans de parlar de les causes més habituals, m’agradaria donar un punt d’atenció a la postura. Aquesta és molt important en quant a la influència que té sobre la posició del nostre diafragma, la musculatura abdominal i del sòl pelvià. La relació d’aquestes tres estructures influenciarà en com es distribueixen les pressions dins l’abdomen davant un esforç.
Algunes de les causes més habituals són:
– L’edat i, en el cas de les dones, la presència de la menopausa. La disminució del nivell d’estrògens provoca que la força, el to i la resistència de la musculatura del sòl pelvià es vegi disminuïda; així com també la quantitat i la qualitat del col·lagen del teixit.
- Els parts vaginals es consideren un factor de risc per la possibilitat de trencament dels músculs del sòl pelvià i per la possibilitat de lesionar algun nervi que innerva els músculs del sòl pelvià. Aquestes possibilitats es veuen augmentades en parts en què s’utilitzin instruments (fòrceps, espàtules, ventoses…), que el nadó pesi més de 3,500 kg o que la fase expulsiva del part sigui molt llarga.
- – L’obesitat
- – La tos crònica o el restrenyiment crònic provoquen que els esforços per tossir o evacuar siguin molt grans, sobretot si es manté en el temps.
- – L’estrès ocupacional
- – Una cirurgia pelvica o abdominal pot provocar que la musculatura abdominal no es contregui correctament per anticipar l’augment de pressió que succeeix amb una tos o una apnea
- – Els factors congènits, com per exemple alteració de la qualitat del teixit conjuntiu, petites paràlisis de vies nervioses o defectes en el tancament de la línia alba, que també poden influir en el desenvolupament del prolapse.
Tractaments
El tractament de fisioteràpia estarà indicat en casos lleus o moderats (grau 1 i 2). Es basarà en corregir totes aquelles conductes de risc que es poden modificar (tos crònica, obesitat, restrenyiment, tipus d’esport…), teràpia conductual (postura, hàbits…) i reeducació muscular (consciència corporal, treball de la força, millora del to, hipopressius…).
Quan el prolapse ha avançat i es troba en el tercer o quart grau, la intervenció haurà de ser mèdica, encara que la fisioteràpia podria ajudar a evitar recidives. Les opcions mèdiques poden ser intervenció quirúrgica, sigui per col·locar l’òrgan en la posició correcte o per extirpar-lo, o els pessaris. Aquests últims són dispositius que es posen a nivell vaginal per a què ocupin l’espai i donin suport a l’òrgan que hagi caigut.
