“Totes les famílies felices s’assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera”.
No és la primera vegada que, en una de les ressenyes, faig esment d’aquesta famosa frase de Lev Tolstoi, que encapçala Anna Karènina. Però potser mai ha estat tan justificat fer-ho.
Avui us vull comentar una impressionant novel·la noruega, Arv og miljø, en castellà La herencia, de Vigdis Hjorth. Malauradament encara no hi ha, o jo no l’he trobada, traducció en llengua catalana.
Quatre germans, dues cases d’estiu i un enorme secret. El repartiment de l’herència familiar esdevindrà el detonant d’un conflicte que va més enllà de la divisió dels béns a heretar. Els fantasmes del passat retornen i quelcom que es volia oblidar reviu amb força.
“Al traïdor no s’ha de lloar-lo per haver admès la seva traïció abans no s’hagin reconegut la desesperació, el dolor i la ràbia del que ha estat ferit. Sense això el penediment caurà a terra com una pedra”.
Som a Noruega i, segons el tòpic, els nòrdics són freds i reservats a l’hora d’expressar les seves emocions, però que el dolor no es demostri amb xiscles i explosions temperamentals no vol dir que no existeixi. Al llarg de tota la novel·la el dolor hi és ben present, un dolor que es pretén racionalitzar, analitzar, mesurar… Debades, perquè sense restitució no hi ha perdó possible.
La mateixa autora en una entrevista ens aclareix del que estem parlant, així afirma:
“Els protagonistes vénen d’una família destruïda en la seva unitat i quan fan fallida aquestes relacions bàsiques d’infantesa la capacitat d’establir més endavant relacions íntimes es trenca; la gent que viu relacions complexes en la seva infància sofreix problemes de convivència en l’edat adulta”.
Ja tenim llavors ben definit l’escenari, i els personatges que s’hi passegen són tan reals i autèntics que no podem evitar sentir amb ells totes les arestes del conflicte. Amb un llenguatge sec, amb diàlegs esmolats, amb constants referències psicoanalítiques, amb una munió de converses per mitjans tecnològics (el contacte físic és quelcom que cal evitar) i amb una absència gairebé absoluta de situacions d’intimitat relaxada, la tensió augmenta i augmenta fins a límits quasi insuportables. És impossible no empatitzar amb tot el que se’ns explica.
I és precisament aquest un dels aspectes que cal remarcar. L’autora ens posa davant els ulls la mentida hipòcrita que suposa qualsevol intent de neutralitat davant la injustícia. Això és més rellevant encara si tenim en compte que, pel que he pogut esbrinar, Hjorth es basa en fets autobiogràfics. La novel·la esdevé llavors un clam contra la indiferència culpable, contra un model social que amaga les misèries sota una capa de respectabilitat i aparent felicitat.
No és en absolut una novel·la amable, ans al contrari ens proposa un recorregut dur i cruel gairebé sense esperança, però que alhora es llegeix sense pausa fins a perdre l’alè. L’amabilitat no ha estat mai un tret necessari per a la bona literatura, la veritat sí. I a aquesta novel·la la veritat amara cada paràgraf. Al cap i a la fi la protagonista no ens enganya: “Aguantar és el primer deure de tots els éssers vius”.
