Com molts avui afirmen, aquesta situació de pandèmia que vivim ens pot deixar fàcilment una marca psicològica en la nostra vida. El que importa, però, és que no sigui una marca negativa sinó una experiència de vida que ens faci madurar.
Quan el nostre país començava a créixer econòmicament ningú suposava que és fes present un problema de la magnitud del COVID-19. Hi ha successos que ningú espera, que són absolutament impredictibles i imprevisibles. I front el que és imprevisible no hi ha pensament racional, i allà on no hi ha pensament racional sorgeixen situacions complexes d’inestabilitat, de patiment i de por.
Avui vivim diverses pors. Vivim l’hafefòbia, el temor al contacte físic; el síndrome de la cabana, l’aprensió a sortir de casa i no tenir relacions perquè així estem més segurs; l’agorofòbia, refusar trobar-nos amb aglomeracions, multituds,…
Els entesos ens diuen que, enmig d’aquesta situació que vivim, han augmentat els casos de depressió, els pensaments negatius… El sentiment de desesperança i indefensió està provocant, ens accentuen, símptomes com la pèrdua d’interès en activitats que abans ens resultaven plaents i, a més, tristesa, apatia, sentiments d’inutilitat.
Ja sabem que la por compleix una funció adaptativa i ens protegeix front adversitats. Però també sabem que no és positiu que la por ens desbordi, ens paralitzi i es converteixi en alguna cosa irracional. Necessitam viure estímuls positius, diversificar tasques que ens proporcionin benestar i fer-nos sentir útils. La por és una emoció que tots vivim i experimentam. Però deixar que el pànic ens posseeixi no és aconsellable. És necessari no perdre mai l’esperança sense deixar de ser prudents.
Front l’hafefòbia (coneguda també com afefobia, hafofobia, thixofobia, quiraptofobia…), ja ens convé crear amabilitats. Avui, quan se’ns aconsella no tocar-nos, ni abraçar-nos, ni besar-nos…, interessem-nos més els uns pels altres, parlem amb un llenguatge més positiu i valoratiu, mantinguem mirades més cordials, visquem expressions més properes…
Front el síndrome de la cabana (por de sortir de casa o de realitzar activitats que abans ens eren quotidianes…), visquem l’opció de mantenir relacions amb l’exterior: telefonar-nos, enviar-nos missatges, interessar-nos pel que passa al nostre entorn i més enllà, obrir-nos…
Front l’agorofobia, fomentem en pau les diferents situacions de la nostra vida: el treball de cada dia, la família, el temps lliure, sortir al carrer i passejar-nos adequadament…
Se’ns diu que la pandèmia corre el perill de no ser tan sols una depressió social, pot arribar a ser també cultural. Aquesta es dóna quan una societat creu que no pot superar un problema, que no té capacitats per fer-ho, ni valors, ni institucions per a millorar. No perdem l’esperança perquè, segons se’ns diu, l’angoixa que no pocs pateixen front la pandèmia pot arribar a ser socialment i culturalment pitjor que la pandèmia.
