PEDRAULES: TXIRÍ (489) Per Joan Pons Pons

La vida és molt senzilla. Per aquest motiu tangencial també és complicadament meravellosa. Viu i deixa viure. Cerca l’enteniment amb els altres i contribueix a la comunitat en la mesura de les teves possibilitats. Siguis útil, bo i cerca la veritat o, per dir-ho a la manera de Sòcrates, passa les emocions i les decisions que has de prendre a través del triple filtre de la veritat, la bondat i la utilitat.

Així, si la vida és tan simple, perquè apareixen els problemes, els malentesos, les discussions, les baralles, les guerres fins i tot? Perquè el mal és molt poderós. Perquè el mal s’amaga davall moltes disfresses per passar desapercebut. Perquè el mal ha de ser combatut i s’ha d’aturar. Perquè si no l’atures, el mal es convertirà en el corc que es menja els mobles de la societat o el llit de la teva ànima quan estàs dormint, quan estàs descansant.

La resposta a aquest enigma també la coneix un antic professor d’autoescola barceloní retirat. Quan ensenyava a conduir es convertia en un filòsof. Deia als seus alumnes, mentre circulaven pels carrers congestionats de la ciutat: “Cerca l’enteniment amb els altres però no et deixis avasallar”. Avasallar és un castellanisme que significa dominar, sotmetre. Per tant, cerca l’enteniment amb els altres però no et deixis dominar, sotmetre. Si et deixes sotmetre, dominar no circularàs, quedaràs atrapat, paralitzat i faràs nosa a la resta d’automòbils que cerquen la fluïdesa. Dit d’una altra manera. Si no combats el mal formaràs part del mal.

Com sempre, la teoria és diàfana. Dur-la a la pràctica –no sobrepassar-te en un cantó o en un altre- és l’art, l’art suprem de la vida quotidiana. Aquesta tensió domina i regeix les nostres vides contemporànies.

Com actuar, llavors?

Posant límits. Escrit així és com si t’envelessin una cotilla o una cuirassa. Tot el contrari. Posar límits és traçar el terreny de joc. I com que el terreny el dibuixes tu, els límits poden ser tan amples com les teves capacitats.

L’analogia natural ens l’ensenyen els arbres de Menorca, els nostres estimats ullastres. Podrien lluitar contra el vent i la saladura. Tal vegada es trencarien si la resistència fos tossuda. Arriben a un pacte natural amb la sal i amb el vent que els arriba, sempre del mar, sempre del nord. Es deixaran tòrcer i s’acotaran cap al sud però mantindran les arrels fortament enfonsades a la terra. La fusta d’ullastre és una de les més valorades a l’hora d’escalfar les nostres llars. Els arbres fructificats també alimentaran els ocells migradors que ens visiten durant la tardor de camí cap al sud amb el seu preuat olivó. La seva fusta servirà per fabricar els mànecs de les eines i les barreres que serviran de portes dels nostres camps.

L’ullastre assumeix els límits que s’imposa i, d’aquesta tensió entre la supervivència i l’aparença, en surt la majoria de vegades vencedor. La prova és que esculpeix les nostres tanques, sobretot les del sud, amb la seva característica i estimada figura de frare agenollat. Per tant, com més amplis són els límits que ens hem imposat més elevada és la nostra responsabilitat. Tot plegat em recorda el txirí (no confondre amb el mes hebraic que conté els nostres octubre i setembre). L’ha explicat a la seva manera magistral la poeta nord-americana Louise Glück que ha estat guardonada amb el Premi Nobel de Literatura d’enguany: “Onegen les cortines. / Les brises entren a la cambra”. Què fer a la tardor i a l’hivern quan les brises entren a la cambra i fan onejar les cortines? Com aturar el txirí (tal vegada aquesta paraula, encara viva a Menorca, va sorgir per la similitud amb el so sibilant que provoca el vent quan entra a una casa a través de les escletxes de portes i finestres)? Com protegir-nos del fred? La solució que ens dóna el fuster que ens ha regalat aquesta paraula que no apareix al DCVB és contundent: treure les portes i persianes de llenya i instal·lar portes i persianes de clorur de polivinil, de PVC. Txirí o aquest invent modern? Doblegar-nos al progrés o passar fred? Ja ho va dir el poeta René Char que va mantenir una llarga i intensa correspondència amb Albert Camus: “No et dobleguis si no és per estimar”. Efectivament. L’amor és la calç en pols amb la qual dibuixarem els límits del nostre terreny de joc.