No puc evitar que el meu passat broti d’una manera involuntària per tornar-me a fer assaborir instants enyorats de la meva joventut. Cada 21 de setembre, festa de Sant Mateu apòstol i evangelista, dia que anuncia el final de l’estiu, sovint record amb molta tendresa un oncle batiat amb aquell nom, que des de jove exercia l’ofici de forner al Faubourg Saint-Honoré de París. Era un home petit i grasset tirant a lleig però d’una simpatia encantadora. Estava casat amb la germana petita de mon pare, Hélène, una dona atractiva més jove que ell. Cada any a l’estiu venien al nostre poble de l’Ariège a passar les vacances. A més de bon artesà del pa, l’oncle Mathieu era un home erudit, tenia aquella humil saviesa de la gent senzilla. Era un gran enamorat de la història i de la natura, fet que l’ajudava a suportar la vida estressant de la capital francesa. Tot l’any somiava amb aquelles vacances al Pirineu on romandria dins aquell gorg de verdura, d’aigües vives, de pau i de calor humana. -“El goig de la natura sense presses, sentint-la, respectant-la, admirant-la, això és l’autèntica riquesa de la vida.” Deia, amb un convenciment profund.
El dia de l’arribada al poble, ma mare els convidava a dinar. Cada any era costum servir-los el mateix menú : una mena de botifarró perfumat al fonoll, anomenat “boudin”, degudament guardat des de la matança del porc, dins un pot de vidre ben esterilitzat, així com un civet de porc senglar caçat a l’hivern per mon pare amb la seva colla d’amics i cuinat d’una forma magistral per ma mare. Un bon formatge de muntanya, en el seu punt de maduració, olorós i cremós completava la part salada d’aquell dinar de benvinguda. Al final arribava l’hora de servir la crostada farcida de pomes saboroses, prèviament ensucrades i aromatitzades amb Calvados, unes postres delicioses que tots esperàvem amb impaciència. Encara som capaç de percebre tots aquells aromes que haguessin ressuscitat un mort. Per suposat, aquell suculent àpat anava acompanyat d’un bon vi negre del Roine, “châteauneuf-du-Pape” el preferit d’aquell parisenc quasi tan “bon vivant”, com l’oncle rabelesià de la Minyonia d’un infant orat de mossèn Llorenç Riber, que llançava pestes contra els que feien panses enlloc de tot vi. Ma mare, passava gust de veure aquell home tan satisfet, assaborint aquells plats que ella havia elaborat amb tot el seu saber i amor d’experta cuinera. La meva germana i jo escoltàvem amb admiració aquest oncle que contava coses de Paris i que ens feien somiar accentuant el nostre desig ardent de poder anar-hi algun dia. Ell insistia en que no érem conscients de les riqueses que teníem a l’abast a aquesta regió dotada de bells paisatges, d’història mil·lenària i on hi feia bon viure. Quanta raó tenia!
Però quan el vi començava a fer-li efecte, sempre li agradava parlar amb orgull del seu ofici de forner. Ja sabíem de memòria el seu discurs: -“El forner és creador del pa, l’aliment principal del poble al llarg de la història de la Humanitat, la seva feina és noble, dura i sacrificada.” Deia amb una gran solemnitat. La taulada que passava gust d’escoltar-lo feia sa mitja rialla. Però un dia que es veu que havia begut més del compte afegí: -“Ara vull confessar que des de el dia que em vaig casar amb aquella dona tan preciosa que tenc, no he deixat de passar pena per guardar-la al meu costat tota la vida. M’he esforçat perquè no em passés com a aquell forner d’un poble de la Provença que un matí descobrí que la seva dona havia fugit amb un pastor ben plantat. Aquell home abandonat decidí deixar de fer pa fins que aquella esposa tornés amb ell. El poble privat d’aquell aliment sagrat decidí mobilitzar-se per trobar-la i retornar-la al domicili conjugal.” Aquesta història de infidelitat, l’havia llegida a la novel·la titulada “Jean le Bleu” escrita per Jean Giono que fou adaptada al cinema l’any 1938 per en Marcel Pagnol amb el títol, “La dona del forner”. A la tia Hélène, que no tenia el sentit de l’humor, no li va fer cap gràcia que contés aquelles intimitats perquè ella era una dona d’una moralitat irreprotxable i estimava molt aquest oncle bo i entranyable. Ell li acariciava la galta amb un somriure amorós i ella li perdonava la revelació d’aquells secrets. Les tertúlies duraven hores i eren entretingudes i amenes, a més tot el temps que duraven les vacances d’aquells parents, l’oncle ens feia descobrir indrets a prop de ca nostra on no havíem anat mai: coves amb pintures rupestres, rius subterranis colcant dins una barca, castells, etc. En fi, tot un repàs a través de la història de la nostra regió que desconeixíem. Aleshores no teníem cotxe.
Sort que vaig estar a temps, perquè l’oncle morí jove d’un infart, de poder manifestar-li el meu agraïment per haver-me obert els ulls sobre la importància del coneixement de la cultura pròpia per així estimar-la i entendre millor el món que ens envolta.
