PEDRAULES: ESCASSA (500) Per Joan Pons Pons

Ara, sí. Aquesta és la pedraula 500. Ha costat. El ventet de la setmana passada que s’escolava per davall les escletxes de portes i finestres va ocupar el lloc de la pedraula 489 que va ser tristament censurada pel director del diari Menorca i pels més alts responsables de la publicació insular de caràcter monàrquic, classista, retrògrada i conservador i, s’ha de reconèixer, amb molta implantació popular.

La importància d’una tasca es mesura a través de les dificultats que et vas trobant i, sobretot, que vas superant. Pujar fins al cim de la muntanya de l’Everest pot ser més plaent per a un alpinista expert que travessar un camp pautat si ets sorprès per un llamp un dia de cel clar. L’inesperat pot convertir un dia plàcid en una tragèdia que pot capgirar el teu món quotidià. Aquests modests escrits han estat censurats i la llibertat d’expressió i d’opinió han estat atacades sense contemplacions. I ho han estat amb mentides, acusacions falses, silencis còmplices i covardes ratificacions. No ens ha d’estranyar. Així funciona la maledicència. Sempre ha estat així i sempre així serà. Un et traeix, l’altre et deté, un tercer et porta, un quart t’acusa, un cinquè menteix, un sisè et difama, un setè es renta les mans, un vuitè et condemna, un novè et castiga, un desè et condueix, un dotzè et dona vinagre amb una esponja, un onzè et clava a la creu. Sempre és una minoria. Una minoria poderosa i activa que subjuga una majoria silenciosa i passiva. Així ens van contar que va passar i la realitat va ser de tal potència còsmica que es va convertir en repetició i en profecia. Imaginau que ningú hagués comès traïció, que ningú hagués detingut ningú, que ningú hagués portat ningú, que ningú hagués acusat ningú, que ningú hagués mentit, que ningú hagués difamat, que ningú s’hagués rentat les mans, que ningú hagués estat condemnat, que ningú hagués estat castigat, que ningú hagués conduït ningú, que ningú hagués administrat vinagre amb una esponja i que ningú hagués clavat ningú a la creu.

El nou ordre precisava de l’aparició anònima del mal per poder substituir l’ordre antic corromput. Qui ostenta el poder no el vol amollar i el defensarà com un ca, a mossegades. S’endurà per endavant les veus crítiques, escombrarà els dissidents per tal de conservar el poder. Sant Joan de la Creu, diuen aquest passat dilluns a la televisió quan anuncien una obra de teatre basada en la seva mística obra, va ser empresonat per qüestionar l’ordre establert. I allà, a la presó, va escriure el gruix més destacat de la seva obra. Som miniatures comparades amb els gegants, però, per petits que siguem, hem de prendre el relleu, agafar la torxa i escampar el foc.

Cada dia que passa estic més convençut que les pedraules –aquest neologisme que encapçala i defineix (les paraules són les pedres dels escriptors) una columna periodística- resistiran millor el temps, el gran jutge decantador, que la meva obra de ficció, la meva obra més literària. Durant aquests anys de publicar les pedraules he fet molts d’amics i qualcun enemic. Però ja ho deia Santiago Ramón y Cajal: “¿No tienes enemigos? ¿Es que jamás dijiste la verdad o jamás amaste la justícia?”. Per tant, gràcies a totes les lectores, a tots els lectors i gràcies encara més fortes a les enemigues, als enemics perquè sense pretendre-ho són la confirmació que he vorejat la veritat amb els meus escrits i he estimat en la mesura de les meves possibilitats la justícia.

Una escassa és una anella o forcat de fusta, de ferro o de pedra dins  el qual balla el coll o part superior del batedor d’una barrera. L’escassa sol estar clavada a la cantonada o paret. Si és de pedra es pot desgastar, si és de fusta es pot podrir, si és de ferro es pot rovellar. Quan passa açò, el que fa un bon pagès, un bon agricultor, un bon ramader, un bon propietari d’unes terres amb barreres és treure-la i canviar-la per una de nova. Amb aquest simple gest la barrera pot tornar a rodar entre l’escassa i damunt la polleguera.