A la platja de Cala Galdana hi ha un peix mort. Hi és de fa dies. És una llisa o un llop, fa uns quaranta centímetres de llargària, mira cap a l’oest i té la ganya dreta alçada com si un animal hagués començat a devorar la seva carn –un ocell amb el bec afilat?- i l’hagués abandonat per una raó que desconec. Està arrebossat d’arena i s’assembla a aquells interessants dibuixos que feien al segle XIX –o tal vegada encara avui en dia fan- els pescadors i peixaters japonesos per vendre i anunciar el producte als clients i que reben el nom de gyotaku (del japonès gyo, peix, i taku, fricció) o ictiograma. És un tipus d’art japonès que consisteix a reproduir les empremtes d’un peix sobre diferents suports com paper o tela mitjançant tinta xinesa i la fricció o la tècnica del frottage. A més a més de la impressió de la captura, també s’hi feien constar les mesures, l’indret on havia estat capturat i, el que resulta encara més colpidor per als occidentals, un petit poema d’agraïment del pescador a la mar en reconeixement a la generositat dels oceans i, al mateix temps, una expressió de la satisfacció i l’orgull de la pesca. El més semblant que podem trobar a ca nostra d’aquesta poesia popular relacionada amb l’ofici és la figura del glosador. Quan la poesia es va allunyar del poble i va romandre en poder de les elits intel·lectuals? El meu avi patern era sereno, batle de bens, fosser i, entre moltes altres coses, glosador de glosa escrita o de cas pensat. Les persones com ell feien feina, pescaven, sembraven, llauraven, fabricaven manualment sabates, feien la ronda nocturna i recitaven o escrivien aquestes sèptimes populars. Les dones també glosaven i és molt polit el cas de la migjornera Joana Camps, més coneguda amb el sobrenom de Xampiona. Quan el seu enamorat la va deixar, caminant amb una amiga, aquest li va fer una glosa que va tenir una sentida rèplica: “Ni per un ken de amel·les crues, / ni que me’n desin un almud, / per res voldria haver perdut / el que cercau vosaltres dues.” Joana Camps va contestar amb resolució: “Si és per mi, mal te rebentis, / si és per una altra facis es tro / i si és per una amiga meva / que un punyal et toqui el cor”.
Afortunadament, el glosat i el gyotaku s’han recuperat i s’ha adreçat l’anomalia del silenci del dibuix i de la poesia popular. La pràctica del glosat ha estat recuperat per les generacions més joves de la mateixa manera que la tècnica del gyotaku va ser represa pels naturalistes japonesos i nord-americans al segle XX. Qualcuns artistes van sofisticar la tècnica, arribant fins i tot a representar les escates i l’ull. En l’actualitat s’ha importat a Europa la tècnica per artistes com ara Victòria Rabal que també és la directora del Museu del Molí Paperer de Capellades.
