Novembre dolç és el títol d’una pel·lícula americana. Es tracta d’un drama romàntic protagonitzat per Keanu Reeves i Charlize Theron. Els protagonistes viuen una relació que es veu intensificada per un moment de màxima fragilitat de la protagonista, que pateix un càncer i decideix viure aquesta etapa vivament. Amb una densitat lleugera i càlida, aquella que t’abriga a pesar dels problemes i t’ajuda a resoldre les dificultats.
Malgrat les circumstàncies actuals, igual que la protagonista amb la seva malaltia, podem arribar a viure intensament. Impressió que agafa una dimensió inexplicable amb adjectius, com si la densitat del que un sent no es pugui descriure a través dels cinc sentits. Una massa que t’omple i et permet dir «gràcies vida per ser invisible, intangible, inaudible, però tan immensa».
I tornant al nostre real mes de novembre, per mi la seva entrada s’ha pogut rebre amb certa tendresa. Passejar vora mar, l’olor de mata i plantes aromàtiques arrelades a la terra humida. Una terra que no s’amaga de la plena activitat microbiana per fer arribar el màxim aliment a les arrels. I la llum entre els arbres, com a carícies visuals.
Una grandesa explicada a partir del silenci de la pròpia ment, que promou prendre atenció a les percepcions, captant moments especials, singulars i característics propis de la tardor. Generant aquest sentiment d’amor, potenciat per la consciència dels plaers efímers.
Hi ha un caliu a l’ambient que crida a guardar-lo ben endins, fer-lo nostre com a signe d’identitat i permanència. Al mateix temps desperta agraïment i protecció en temps de canvi.
Un mes que ens manté oberts al recolliment, a haver deixat el que no hem escollit que ens acompanyi i ens permet assaborir el que sí que hem triat que estigui amb nosaltres. Aquesta és també una senzilla raó per dir-li dolç.
Bones des del barri del Parc de la Ciutadella de Barcelona…i també tinc residència a Ciutadella(Menorca)…feliç coincidència.
Igual la coincidència en el tema desenvolupat a l’article i coincidència que per la meva muller sigui l’actor preferit, tot i que a mí, no gens.
Però el que volia dir-que me’n vaig del tema-. Com tots, a certa edat comencem a perdre familiars, amics, amigues.
Aquesta pel·lícula em transporta a un moment molt dolorós per a mí, la mare i les meves germanes: el traspàs del pare.
Mon pare una persona valenta, però també imprudent de jove i sobretot pioner en moltes coses, va arribar a ser una altra persona de pare de familia nombrosa, potser les obligacions de mantenir la familia i els excessos en el menjar i el beure el van dur a estar més ensopit i trist i enfadat.
Però tot just quan es va jubilar va treure aquella valentia i intrepidesa de jove i va començar a somiar a fer coses que no va poder fer de jove.
Fins que va arribar el fatidic càncer: i aquí es on potser no vam estar a l’altura tot plegat. No vam poder animar a viure com volguès els dies que li quedessin.
Per això, li dedico la cançó del gran Bruce Springsteen “A letter to you” https://www.youtube.com/watch?reload=9&v=AQyLEz0qy-g i expressar el que no vaig saber expressar quan estava viu perquè jo i el pare ens vam separar quan era ben jove…per a tu pare on siguis ara mateix.
Salut.
Que bonic tot el que expliques Hugo. Moltes gràcies per la cançó i el teu coratge per expressar-te. He viscut a ciutat vella durant 15 anys i els caps de setmana sempre anava al Born i voltants. Una abraçada molt gran per tu i la teva dona des de la teva altra casa de Ciutadella de Menorca.