Pedraules: Estornell (502) Per Joan Pons Pons

Des que som a Menorca per passar-hi un any sencer i veure així el ritme de les estacions i la pulsió ciutadana pautada gràcies a un projecte finançat per la Institució de les Lletres Catalanes sobre Albert Camus, vaig descobrint aspectes naturals que tenc la impressió de no haver vist mai. Per exemple? El fum àrtic a la platja de Cala Galdana, l’eclosió floral de la ceba marina o del safrà bord, la irrupció d’un mart a la urbanització o d’altres fenòmens meteorològics com una violenta llebetjada causant d’una tiranya que va afectar el petit port. Davant aquestes revelacions quotidianes del paisatge sempre em ve al cap una frase que, una vegada verbalitzada, em sona falsa: “És sa primera vegada que ho veig”. És falsa perquè no és veritat. Després de tants d’anys de viure a Barcelona –un dia d’aquests en farà trenta- havia oblidat el ritme, la pulsió, la respiració de Menorca.

És clar que havia vist fumejar la mar, és clar que havia vist l’eclosió floral del safrà marítim i de la ceba marina, és clar que havia vist marts o havia presenciat d’altres fenòmens meteorològics com ara tiranyes o pertorbadores rissagues. La diferència és que aquests fenòmens varis i naturals de Menorca no m’impressionaven com m’impressionen ara. Dit d’una altra manera. He crescut. He evolucionat. He adquirit més sensibilitat. L’edat m’ha ajudat a destriar els impactes de la naturalesa i a valorar les experiències sensorials i emocionals que t’aporten. Deia l’amic Francesc Torres que hi ha gent que sap llegir les imatges i hi ha gent que no. He après a llegir la naturalesa i les recompenses són extraordinàries. També pateixes més, tot s’ha de dir. Passes més pena, et preocupes si perceps deterioraments però vius la vida amb una intensitat que posa la pell de gallina. Literalment. La setmana passada, per exemple, un falcat d’estornells em van sobrevolar a pocs metres de distància i es va posar com un sol animal a les cimalades dels pins de l’hotel Melià. N’hi havia a milers, tres o quatre grups que ho intentaven i que s’envolaven i formaven un murmuri aeri que es desplaçava elàstic a la recerca d’altres indrets marítims i urbanitzats on dormir. Empès per una mala criança que em va retornar al passat vaig picar de mans i vaig posar-me la caputxa de l’anorac per protegir-me d’una possible venjança en forma d’excrements. Els estornells van abandonar l’arbre i van tornar a cobrir aquell cel de la tarda com un gas negre o com una gasa fantasmal. Semblaven xerrar entre ells, maleint-me, i el seu nombre –uns deu mil?- evidenciaven la meva individualitat. Capvespres anteriors els havia vist sobrevolant l’antic hotel Audax i aquell fum que es posava en els arbres dels voltants com si tinguessin carència per aquests establiments. M’agrada aquest tipus de bellesa perquè no és inofensiva, innòqua. El meu amic Pere s’havia queixat, quan havíem anat a sopar a Sa Lluna, que omplien les ombrel·les de femtes. Els estornells poden ser una plaga si afinen una plantació d’oliveres ja que es deleixen pel fruit que aquests arbres produeixen.

Admirat, em vaig demanar per què els humans no aconseguim aquesta unitat tenint en compte les picabaralles dels polítics que són incapaços d’arribar a cap acord en els actuals temps difícils i dramàtics de pandèmia. Després vaig pensar en aquell relat iniciàtic de Richard Bach titulat Joan Salvador Gavina i vaig pensar que els humans no som com els estornells i no ho serem mai. Així, què ens uneix? En un pla universal ens uneix la compassió, la solidaritat, l’empatia, la creativitat i la nostra ferrenya individualitat. A Espanya, després de l’onada d’insolidaritat institucional i popular arran de la violència policial de l’1 d’octubre, res.

Hi ha dos tipus d’estornells. El vulgar i el negre. El vulgar (Sturnus vulgaris) és un ocell passeriforme de la família dels estúrnids. És una espècie que ha experimentat una gran expansió a Europa durant aquests darrers decennis. És originari d’Euràsia, però s’ha introduït a Àfrica del Sud, Nord-amèrica, Austràlia i Nova Zelanda. És característic de l’animal anar en grup de centenars o milers d’exemplars, els quals s’alimenten als camps i fruiters durant el dia i a la nit cerquen l’escalfor de la gran ciutat per dormir. Són bastant problemàtics per les destrosses causades als cultius. L’estornell vulgar fa uns vint centímetres i pesa entre seixanta i noranta-cinc grams. Té un plomatge fosc amb reflexos iridescents i tacat de blanc. El bec és punxegut i fort.