Tenc un bon amic anomenat Bartomeu, felanitxer de soca arrel gran amant d’històries del passat transmeses pel seu avi patern. És un gran conversador dotat d’una memòria prodigiosa que el converteix en un gran recitador de poesies. Quan un temps, la nostra colla protagonitzava tertúlies animades, durant les llargues vetllades d’estiueig a Portocolom, aquell indret de Mallorca encara semblant a un petit paradís, era costum acabar sempre amb una de les poesies escollides per en Bartomeu. Una de les seves preferides era “canción del pirata” del gran José Espronceda aquell escriptor romàntic espanyol del segle XIX. Li agradava especialment la rescobla que diu:
“Que es mi barco mi tesoro,
que es mi Dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.”
Posava tot el seu èmfasi en la declamació d’aquells versos musicals i nosaltres una mica cansats de sentir-los tantes vegades fèiem la mitja rialla. També un dels seus autors estimats era el gran Miquel Costa i Llobera de qui recitava amb una gran emoció “Lo pi de Formentor”. Fins que un vespre de lluna opalina canvià de repertori i ens obsequià amb la petita “rondalla de ses veritats” que li havia ensenyat el seu avi -un home de la terra, propietari d’una gran possessió- quan ell encara era petit i que diu així:
“Cada cosa en son temps i en s’estiu cigales.
Un ocell sense ales, no pot volar.
Una casa sense pa no hi estan gens contents.
Una jaia sense dents, donau-li pa moll.
Una gerra sense coll no està acabada.
Una bota buidada no té gens de vi.
La nostra mort s’acosta cada hora.
Per allà enfora no sé que s’hi fa,
