Malgrat que quan es publiqui aquesta ressenya ja haurem retornat als dies de fred, o almenys de més fresca, vaig llegir la novel·la a finals del passat agost quan el sol cremava i l’aire semblava brou calent.
He començat la ressenya d’aquesta manera un xic estranya per mor de que quan llegia Tània i els vius, de Joan Pons Bover, vaig tenir en tot moment la sensació que el meu entorn (el mar, la platja sota de casa, les rialles estivals…) no s’avenia per res amb la dolorosa, dura, cruel narració que tenia entre les mans.
Si més no, això només és una anecdòtica disquisició personal. Anem a la substància. Tània i els vius és una gran, gran novel·la. Deixem-ho clar. Una excel·lent novel·la que t’atrapa i et porta amunt i avall tot seguint la vida de quatre personatges.
Em veig forçat a recórrer al resum de l’argument que ens ofereix la contracoberta. No vull anar ni una passa més enllà. Seria imperdonable descobrir quelcom més d’allò que és imprescindible.
Na Tània ha mort en un accident estrany. Així i tot li queda la veu per contar el que va succeir. La seva parella ha iniciat una fuita vers el nord per alleugerir el sentiment de culpa. En Guillem és a la presó, rabiüt i rosegat pel corc de no saber qui el va denunciar, mentre el seu amant secret, n’Arnau, es refugia a Barcelona cercant ajuda i conhort en la teràpia i la poesia.
Aquestes són les veus de la història, com si es tractés d’una cantata per a quatre veus solistes que ens narrés una història passional de vides que s’entortolliguen i es copegen.
Però, si més no, quelcom més en podem treure d’aquesta tempesta d’emocions i sentiments, perquè he gaudit molt -és evident- de la lectura però, en parer meu, hi ha un aspecte d’absoluta genialitat que és el més trencador de la novel·la: llevat de la Tània que parla des de la serenor i la distància (Jo som la que acaba morta), els tres personatges masculins ens immergeixen respectivament en una desesperació gairebé wagneriana, en un cercle viciós de retrets i amenaces o en un lirisme introspectiu que acaba fonent-se en allò que són i no poden deixar de ser.
No vull anar més lluny, no puc anar més lluny, però és allò de la cita bíblica del llibre de Jeremies…un tigre no pot canviar les seves taques.
A Tània i els vius, Joan Pons Bover, aconsegueix el que gairebé podia semblar impossible. Ens fa viure quatre vides complexes i fins i tot contradictòries, les vides de quatre personatges absolutament diferents que en un moment donat conflueixen en un punt que esdevé el detonant de la tragèdia.
Aquesta secció té com a modest objectiu recomanar-vos llibres. Més enllà de qualsevol pretensió de crítica literària em limit a traslladar-vos les lectures que m’han impressionat i fet gaudir. Així, Tània i els vius és, sense cap mena de dubte, una d’aquestes novel·les que consider imprescindibles. Llegiu-la, sisplau.
Però no em puc resistir a acomiadar-me amb una cita de Famous Blue Raincoat , de Leonard Cohen, que apareix a la novel·la i que, de qualque manera, resumeix el sentiment que impregna la narració sencera:
“And what can I tell you, my brother, my killer? What can I possibly say?”
