No ens coneixem personalment, només hem interrelacionat a través de les xarxes, encara que Miguel Dalmau Soler, fill d’un metge català i d’una pintora cubana, és autor de la magnífica biografia sobre els Goytisolo, saga d’escriptors d’origen menorquí per part de mare, que he comentat d’altres vegades en qualcuns dels meus escrits. A pesar de no estar moltes vegades d’acord amb els seus plantejaments, aquests sempre em semblen aguts i interessants. El passat 12 d’octubre, festa nacional, Dia de la Hispanitat, Dia de la Raça i no sé quantes coses més, penjava un intel·ligent comentari al seu perfil de Facebook titulat La españolidad de Rafa Nadal. (Con afecto) que, amb el seu permís, reproduiré: “Hay que admitir con respeto que puedes nacer en Mallorca, descender de catalanes, tener 200 apellidos catalanes, hablar en catalán con tus padres y tus tíos, por ejemplo, como Nadal, y luego llevar la banderita española en la muñeca, ser forofo del Real Madrid, llorar cuando suena el himno español y envolverte en la bandera de España y revolcarte con ella cada vez que alcanzas la gloria. Tan respetable como ser castellano, tener cien apellidos castellanos, hablar castellano con los tuyos, ser del Barça, llorar cuando suena Els Segadors, y revolcarte envuelto en una “senyera”. Alguno habrá, digo yo. Lo gracioso es que me temo que no hay ninguno, ninguno tan grande en lo suyo ni tan tarado en la genética ni en la falta de respeto a sus antepasados. Hasta en esto es un bicho aparte. Muy mallorquín, por lo demás. (Tema que da para una Biblia)”.
Molt mallorquí. Molt menorquí també. Però sobretot, falta de respecte als avantpassats. Una vegada més, Miguel Dalmau Soler, que suma a la seva gran capacitat biogràfica unes condicions remarcables com a novel·lista –la poesia se la reserva per a ell-, posa el dit a la llaga i ho fa amb una elegància que empeny a la reflexió i, el que em sembla més meritori, és el fet no gens banal que ho fa des de l’altre cantó, en aquest cas lingüístic i cultural, que sempre és el més interessant. Com és que un membre destacat d’una minoria nacional i amb totes les característiques d’aquesta renega de l’herència dels seus avantpassats que l’han format com a individu i com a esportista i que l’han dut a aconseguir les fites inimaginables que ha assolit i que, en el cas de Rafel Nadal, l’han situat com a millor esportista de la història? És fascinant el que ens planteja Miguel Dalmau Soler. Renegar de la teva pròpia naturalesa. Renegar del teu propi passat. Renegar de la teva cultura. Renegar de la teva llengua. Renegar de la teva comunitat (en una entrevista recent Nadal va revelar que no se sentia balear). Em pos en la pell del tennista, segons les seves pròpies paraules, “manacorí, mallorquí, espanyol i europeu”, i em veig indefectiblement caminant damunt l’arena. Els balears hem vist com des de fora forces externes han esmicolat el nostre territori emocional, lingüístic, polític i cultural i l’han convertit en un gran, a vegades calent, a vegades fred, inestable arenal. Davall els nostres peus descalços, davall l’arena que dificulta el nostre caminar cap a la platja, cap a l’horitzó, cap a la mar, hi ha la sòlida herència dels nostres avantpassats i que, en el cas de les Illes Balears, la natura ha volgut que quedés sintetitzada en Rafel Nadal: constància, resignació, insistència, respecte, modèstia, capacitat de treball, etcètera, etcètera. Els balears, els catalans també, ens assemblem al ca de Goya que està mig enterrat a l’arena i que RBA La Magrana va fer servir com a coberta de la meva novel·la titulada precisament Sorra a les sabates. L’espantat animal mig enterrat mira cap amunt. Ha quedat magnetitzat per l’amplitud del paisatge. Ignora que si gratés amb les seves potes trobaria la roca, la terra batuda i ferma i recuperaria la mobilitat segura damunt un mitjà estable i no s’enfonsaria. Hi ha una novel·la que m’agrada molt i que va servir com a guió d’una pel·lícula fenomenal de Carol Reed que va ser protagonitzada per Orson Welles titulada en ambdós casos El tercer home. El narrador es demana per què, a diferència dels animals que cerquen la foscor quan senten propera la mort, els humans ens sentim atrets per la llum. És la mort, sí, d’allò que estem parlant. De l’extinció com a comunitat i de les estratègies que tenen, que tenim, els individus a l’hora d’enfrontar-nos-hi.
Ja sé que no ho farà perquè mai llegirà aquest escrit, però Rafel Nadal hauria de reflexionar. Hauria de pensar que el primer truc que fan servir els conquistadors per colonitzar un poble i menar-lo a l’extinció és recórrer a la quincalla. El sol es reflecteix en el metall de poc valor i el fa semblar or. És la seva manera de robar-te la llum.
Renegar és una paraula que prové del llatí i que, en un dels seus significats, vol dir “deixar de reconèixer com a seu”.
