Avui compleix anys un dels meus amics. Per un moment he dubtat si havia de dir ‘millors’ amics, però entenc que els amics senzillament ho són.
No recordo el moment exacte en el qual comencem a guanyar aquest espai, aquesta intimitat que diferencia a un conegut d’un amic. Crec que es va anar colant poquet a poc en la meva vida, en el meu dia a dia, en la quotidianitat que ens fa pensar en les persones a les quals estimem, i amb les quals compartim el que ens succeeix: ens faci riure o encongir i fer-nos petitons. En canvi, ell segur que pot posar-li data a aquest dia; entre el grup d’amics diem que té tal memòria per a dates, i moments concrets, que arriba a saber més de nosaltres que nosaltres mateixos.
Si penso en ell l’associo a les abraçades sinceres, els seus braços s’obren per acollir-te i fer-te sentir a casa, fora de perill, mentre riu fort o comenta el moment i el que li ve al cap; mai són en silenci, les seves abraçades.
La nostra amistat no ve de la infància, ni tan sols de l’adolescència, ve de farà uns quinze anys; llàstima que no estigui ara mateix aquí a prop perquè posés la data exacta, que segur recorda!! Molts dels meus amics han anat arribant al meu cercle amb el transcórrer de la vida. Conservo de l’època del col·legi, també de l’ institut, inclús dels tres anys universitaris, però la majoria dels quals conformen el meu ‘rebaño’ ho són des de fa uns vint anys, fins i tot menys.
A casa meva sempre havia escoltat dir al meu pare que la família no es tria, els amics sí. No és quelcom que es faci a dit, per a mi té a veure amb sentir que vibrem dins la mateixa freqüència. No tenim gustos semblants, de fet, som un batibull de persones, pensaments i personalitats. Però ens seguim escollint a mida que ens passen els anys, i la vida. I l’anem fent gran amb les nostres parelles i els nostres fills.
Kevin Ayers en la lletra d’una de les seves cançons ‘Shouting in a Bucket Blues’ diu que els amants van i vénen, però que els amics són difícils de trobar, que ell pot contar els seus amb un sol dit. No hi estic d’acord: cert que els amants, les parelles, comencem a entendre que no són per a tota la vida, tal vegada els amics tampoc… però una amistat resulta més senzilla que un amor on ens surten a la llum inseguretats, gelosia, patrons heretats, i algunes coses més que a l’hora de relacionar-nos amb els amics no hi són. Tampoc coincideixo amb el Kevin quan posa dits a les seves amistats: per contar les meves necessito les dues mans!
En una mica posaré el mòbil amb so, somric en pensar com el grup de whatsapp que tenim amb el ‘rebaño’ començarà a omplir-se de missatges de felicitació, de bromes i d’il·lusió imaginant el moment en el qual ens ajuntarem tots de nou, aquesta vegada er a celebrar l’aniversari d’en Juanra.
