Quedaven uns quants de troncs per traginar i els havia tapat amb una lona esperant que arribés el fred. Com que el temps continuava temperat vaig decidir carregar tota la llenya que quedava a l’aparcament i apilar-la davall el pont de marès amb la resta de la tona d’alzina i d’ullastre que m’havia dut el camió de Llenyes Vicent. “Hi ha molt més ullastre perquè d’alzina no ens en deixen tallar”, m’havia dit el conductor del petit camió que també és el llenyataire i gendre del fundador de la petita empresa de combustible tradicional per a la llar. M’hi havia fixat mentre l’havia anat davallant fins al pont i comprovava com el munt anava minvant. L’alzina té l’escorça més llisa i de color verdós quan és jove i es va ennegrint a mesura que envelleix. L’escorça de l’ullastre també és llisa i de tonalitats gris clar que també es va ennegrint amb el temps. El tronc de pi és coneixedor. És més rugós i amb les línies de l’escorça més profundes, més marcades. No hi havia desconfiança. Només el repte de traginar el munt de llenya. El munt era com en Vicent amb qui havia jugat a futbol amb el Ferre i amb el Mercadal. Dur, expeditiu, noble. Una feina dura, expeditiva, noble. L’hivern passat havia anat amb el meu sogre a la propietat del seu nebot i a Santa Galdana havíem partit amb la serra mecànica un pi que el vent havia tombat molt a prop del camí que mena a les cases. Serrar llenya és una feina que s’ha anat fent des que es va inventar la serra i, d’açò, en fa un fotimer d’anys. En un món digital, virtual, les feines físiques com aquesta ens connecten amb el nostre passat i ens fan sentir, a través de la suor i dels músculs cansats, encara més vius.

Era un munt petit que hi quedava i tot d’una em vaig adonar de la presència d’unes serps minúscules que es retorçaven i es remolcaven damunt el serradís desprès de la llenya. Eren cucs de terra. Tubulars, de color gris negre com l’escorça d’alzina i amb una mena d’anelles, semblaven irritats per haver perdut l’abric de foscor que havien trobat davall el munt de llenya. Prest vaig entendre per què. Després d’un enèsim viatge vaig pujar les escales amb la senalla buida i em vaig aturar enmig d’un replà. Un rupit havia descobert els cucs i havia davallat dels arbres dels voltants i havia començat a espicossar el terra. Tenia els mateixos colors olivacis de la llenya apilada i la seva característica barba taronjada que s’assembla a una de les fases dels fongs quan colonitzen la fusta. No vaig reprendre la marxa. Vaig deixar menjar el petit ocell vingut del nord. Havia de menester aquelles proteïnes per continuar el seu viatge cap al sud, on esquivaria el mal temps, i poder retornar després una altra vegada cap a la seva llar estival on havia nascut i on, si era un exemplar madur, havia criat. Vaig tornar a pensar en Txékhov i en el seu conte que ralla d’aquest trànsit i ironitza sobre la nacionalitat. El pit-roig em mirava i picava els cucs i el serradís. En els seus ulls rodons hi vaig veure un pacte exigent. L’acceptava. El respectava. Deixava que es mengés tots els cucs de terra que volgués i jo esperava submís i pacient que el rei europeu acabés el seu inesperat i golós banquet. El diumenge 15 de novembre van fer al Teatre Principal de Maó l’obra Clitemnestra. La casa dels noms de Colm Toíbín sota la direcció d’Agustí Villaronga i protagonitzada per Núria Prims. Hi volíem anar però ens va fer vessa. Aquest passat estiu vam assistir al concert de Clara Gorries i Pere Arguimbau a la plaça de l’Església de Ferreries i, a pesar de la qualitat de l’espectacle, ens va incomodar dur tota l’estona la mascareta i guardar les obligatòries distàncies de seguretat. Així que vam comprar l’accés en directe per internet i vam veure la magnífica representació per la televisió. Una altra vegada el tractament de la bondat i, per contrast, de la maldat. Tractament que han canviat al llarg del temps i que posa en evidència el caràcter dinàmic d’aquests dos sentiments, sobretot pel que fa a la maternitat i a les dones. En un moment donat, Agamèmnon agafa en braços el seu fill Orestes, i la seva mare Clitemnestra ho compara amb agafar un tronc de llenya. Em va agradar aquesta precisió que em va fer caure en el meu error. El tronc pot ser d’un arbre, d’una genealogia o d’una persona si no es compten el cap i les extremitats. Així que la precisió era pertinent i necessària com ho és també aquesta versió de Colm Toíbín del mite de Clitemnestra que va ser convertida per Èsquil en la personificació femenina del mal i transmesa posteriorment a Eurípides i Sòfocles, els seus contemporanis, amb aquestes prejudicis morals i consolidada per Racine des del segle XVI fins a finals del segle XX.