És autodidacta des que era petit. I diu que ara, amb 63 anys, “comença” a pintar bé. La passió del ferrerienc Carlos Mascaró pels autors clàssics, i sobretot la influència que té Vermeer en la seva obra i la seva vida, l’ha dut a ser un dels pintors menorquins més reconeguts i amb més projecció internacional. Diu que, de jove, va fer “quadres comestibles”, pintats per poder viure. Però que els anys i la pràctica li han permès no dependre del temps per entregar un encàrrec, i dedicar-hi totes les hores que el quadre li demana. Aquesta setmana ens endinsam dins el seu taller, on cada cosa té el seu lloc. I hi ha un lloc per cada cosa. Començant pels pinzells i les pintures i acabant a la magnífica biblioteca, car Mascaró assegura que són dues passions que estan al mateix nivell, però que “només em paguen per pintar. Així que pint”.
Com defineix Carlos Mascaró a Carlos Mascaró?
Som un apassionat de la pintura que té la sort de viure de la seva passió. Per jo no hi ha dies de feina, visc intensament la pintura les 24 hores del dia. Inspirat sempre pel mestre, el meu referent, que és el pintor Johannes Vermeer. Vaig començar a pintar fa 63 anys, els que tenc. A casa, des de petit, mai em van regalar res que no fossin pintures. Des que vaig poder agafar un llàpis a la mà que tenc record de pintar. I esper jubilar-me el dia en què la mà no pugui aguantar el pinzell. Mentre l’aguanti, jo pintaré.
On et vas formar?
Jo mai he anat a una escola de pintura. Quan trob un marc antic, el compr i copii un quadre de Vermeer. Tenir un referent també fa que, amb la pràctica, la font es vegi en l’obra pròpia. I m’ha passat més d’una vegada que m’han dit que la meva pintura té reminiscències del segle XVII holandès. Les eines d’un pintor són l’ull i la mà. I, quan pintes, surten les influències. En el meu cas, la influència i la passió de Vermeer.
Per jo és molt important copiar els quadres bons, els clàssics. Voler aprendre a pintar i no copiar un quadre clàssic és com voler aprendre natació per correspondència. S’ha de saber copiar els clàssics, els mestres. No és dolent. Perquè, una vegada saps copiar els clàssics, llavors ho adaptes al que tu pintes i fas les teves coses. Però primer s’ha d’aprendre a pintar bé, donar temps al temps, ser pacient i constant. Crec que ara, amb 63 anys, començ a pintar bé. Ara començ a entendre bé què és la llum d’un quadre. La meva intenció és aconseguir captar la llum a través de les ombres, que és com es pinta, com pintava Vermeer.
Per què aquesta gran connexió amb Vermeer? D’on surt?
Tenc la sort de tenir un germà que ha fet feina a l’estranger. I record de ser jo molt jovenet, quan en Vermeer era un desconegut, ja fixar-me en la seva feina. Per jo, ell i tot el seu món és una passió que he cultivat des de sempre. Fins i tot per pintar em poso el so del carilló del rellotge que hi havia a la plaça de Delft, on ell vivia. És un home que s’ho va passar molt malament en vida, va morir jove, deixant fills molt petits, i totalment arruïnat. Els seus quadres, que en va pintar pocs, uns 35 o 36, passaven desapercebuts. Al cap de 3 anys de morir, es va fer un llibre de pintors d’Holanda i ni tan sols va sortir. Pensar que avui en dia hi ha cues immenses per veure una exposició seva, escarrufa sa pell. Veure com ressorgeix la seva figura, la manera que tenia de pintar, l’atreviment d’alguns dels seus quadres com la boca mig oberta, com una insinuació, de la jove de la perla -hem de recordar que el va pintar fa 500 anys-, m’apassiona.
La passió per Vermeer va més enllà de la pintura?
Sí, i tant. Tenc una anècdota molt curiosa amb la novel·la de La joven de la perla, inspirada en el quadre de Vermeer. I és que el llibret va arribar a Espanya gràcies a jo i el meu germà. Ell era l’encarregat a Amèrica de l’editorial Santillana. I un dia, passejant per Nova York, va veure la novel·la. Va pensar amb jo, perquè sabia que m’agradava molt, la va comprar i la va dur cap aquí. En arribar a Espanya, com li havia agradat tant, la va fer publicar a l’editorial. I el primer llibre imprès de La Joven de la perla, me’l va enviar a jo. Sempre faig la broma a qui ha llegit el llibre i dic que l’ha llegit gràcies a jo.
Has transmès aquesta passió a algun alumne?
Vaig fer classes de jove a Ferreries. Però m’ho passava malament, perquè era molt perfeccionista amb cada alumne i no tenia prou mans. Al final, em vaig limitar a donar classes particulars, on et pots centrar més. He tingut gent que ha entrat al taller que ha fet anys amb jo i ha sortit sabent pintar. Record el cas d’un jove que ara estudia a Londres que li vaig dir que m’havia equivocat amb ell. Es veu que va aprendre tant, que ara pinta que és una meravella. I, de broma, li dic que em llevarà els clients!
El que més crida l’atenció, a banda de les obres, és veure com el teu taller és pulcre i ordenat, lluny de la idea que solem tenir d’un taller d’artista…
Tenir un ordre dintre del taller és el que m’ajuda a transmetre la pau, la serenor que vull als meus quadres. Tenir un ambient ben ordenat, on una part molt important són els llibres -quan vaig a una casa, sempre mir quins llibres tenen- m’ajuda a transmetre a través de la pintura. Amb un quadre, o tres, algú ha de veure com és el pintor, com a persona. Quina vida duu, quin caràcter té, com és. En el meu cas, serè, metòdic, crític. I molt perfeccionista. Per açò, sempre he de quedar el màxim de satisfet quan faig una obra abans d’entregar-la. És un esperit de superació, que va acompanyat també de pena, quan el quadre s’envà cap a la seva nova casa, perquè hi he fet moltes hores amb aquella pintura. Però una vegada l’he entregada, sé que el següent l’he de fer millor.
Creus que en la pintura contemporània existeix aquest esperit de superació?
El problema d’avui en dia és que hi ha molts d’artistes que no tenen la paciència per aprendre a pintar bé. L’art contemporani -no tot, però gran part- d’aquí a 50 anys ningú en farà cas, perquè no reflecteix l’aprenentatge d’un pintor que hi ha dedicat la seva vida. Hi ha, fins i tot, crítics d’art que diuen que no hi ha art contemporani, perquè tot són instal·lacions, discursos…O un plàtan aferrat a un llenç amb una cinta de carrosser. Açò, d’aquí a uns anys, ningú ho recordarà, ni serà a un museu. Jo vaig pel camí contrari. El meu objectiu és aprendre a pintar. Que els meus quadres, acabin o no a un museu, en 100 anys algú que els vegi pugui dir “aquesta persona va aprendre a pintar, es va formar”. Un dels grans problemes de l’art d’avui en dia és que es segueixen modes. I mai s’ha de seguir la moda per fer bona pintura.
A Ciutadella, s’han fet famosos els moixos que pengen al carrer quan es fa l’Street Art. Quina és la relació amb el poble veí?
A Ciutadella hi vaig tant que molta gent es pensa que som d’allà. Però som de Ferreries. Sí que és cert que en tenc molts bons records. A banda de participar en algunes edicions de Street Art amb Ciutadella Antiga, record amb molt d’afecte l’exposició que vaig fer l’any 2009 al Roser, amb una inauguració de 400 persones. Més d’11.000 persones la van veure amb el mes que va fer muntada!
Quan podrem tornar a veure una exposició de Carlos Mascaró?
Potser no la veurem. Tot el que pint ara té amo. I estan repartits per tot el món. És complicat arreplegar per poder fer una exposició. A més, per jo, tenir la pressió d’una data d’entrega per una exposició, és una llosa. No sé fer feina amb temps marcat. Quan em demanen quant de temps estic per pintar un quadre, dic que 63 anys, els mateixos que tenc. Tot el coneixement adquirit, el saber acumulat de tota una vida és el que m’ha duit a fer una obra. La gran sort que tenc és que per jo, el temps, no existeix. Don temps als temps per poder acabar els quadres com jo vull. Poder viure de la meva passió i que pugui viure, que em paguin bé per la meva passió, què més puc demanar?
