Com sóc? Una cosa és com em veig jo, a mi mateixa, i quelcom diferent com se’ns percep des de fora.
“ Quan vaig conèixer al teu pare jo també era divertida, però vaig haver de renunciar a ser-ho. Si els dos pares són divertits, és un carnaval”, deia l’altre dia un personatge de la sèrie Modern Family.
Suposo que tot depèn dels ulls de qui ens mira, del moment vital en el que ens trobem, inclús de l’àmbit d’interacció: no és el mateix que algú ens conegui quan hem patit la mort d’un ésser estimat, que trobar-se amb nosaltres quan acabem de ser pares; com tampoc ho és que parli de nosaltres un company de feina, o que sigui la nostra parella la que digui totes les coses boniques que l’han fet voler compartir la seva vida, el seu dia a dia, amb nosaltres
Dins les famílies s’estableixen certs rols, la majoria de vegades de manera inconscient. Hi ha la nostra família d’origen, aquella en la que anem creixent; és el primer lloc on la nostra personalitat es va modelant. Ja de petits sembla que se’ns posa una etiqueta i passem la major part dels anys seguint les instruccions que hi van implícites, sense qüestionar-la. Després arriba l’adolescència, i amb ella una nova família: la dels amics, la que nosaltres triem i que ens aporta experiències vitals molt distintes. Són anys d’un creixement humà, on, ara sí, qüestionem tot el que fins ara ens era indubtable. Comencen a caure moltes estructures que ens mantenien en perfecte equilibri, raonaments i maneres de fer naturals deixen de tenir la lògica irrefutable que ens havien fet creure. Amb l’adolescència i els amics totes les certeses trontollen, i nosaltres entenem que estem començant a mirar el món amb els nostres propis ulls. I sí, és endinsar-se en un abisme, una sensació de voler saber, voler experimentar, sentir vertigen, i que les coses vagin ràpid.
La meva mare sempre diu que la família són els pares, fins que som pares. I vet aquí que arribem a un altre moment on, després d’haver sobreviscut a la família d’origen, aquella que ens dóna els llinatges, i a la família triada que són els amics, ens arriba la nostra pròpia, aquella que amb amor fem créixer.
Quan dues persones es trien com a companys de vida, i decideixen formar una família, no arriben a ser conscients de com se’ls hi remouran tots els anys passats, inclús els que estan dins el seu inconscient. Amb el naixement d’un fill arriba un Big Bang emocional pel que encara no s’ha trobat cap manual d’instruccions. Així que discrepo amb el que va dir el personatge de Modern Family… crec que hi ha rols que ens auto imposem, i que si algú és pallasso no ha de deixar de ser-ho; és perdre la pròpia essència, en aquest cas una essència preciosa. Què diferent seria el món si ens prenguéssim més seriosament els moments en els que riem a riallades, fins a plorar, aixecar-nos de la cadira del mal de panxa, o haver de córrer al lavabo per evitar fer-nos pipí!
