No sé si mai havia llegit una història tan trista, tan trista i tan dura. Almenys no record haver-ho fet. He acabat ara mateix Proleterka, de Fleur Jaeggy, i no he trigat ni cinc minuts a escriure aquesta ressenya. No vull que s’esvaeixi el profund sentiment de tristor que m’ha provocat la novel·la.
Ara hauria de donar-vos a conèixer l’argument, però em resistesc a traslladar la informació de la contracoberta del llibre. Em sembla massa banal, gairebé frívola, tot tenint en compte el colpidor contingut de la novel·la. Si més no, qualque cosa us he de dir. Així em limitaré a fer-vos saber que el Proleterka és un vaixell on fan una travessia un pare i una filla adolescent que gairebé ni es coneixen. No aportaré més dades. És millor incloure a la ressenya el comentari que l’editorial aporta al final del llibre.
“La distància entre persones que s’estimen de vegades és immensa. L’autora retrata un abisme entre pare i filla, una incapacitat per manifestar l’amor fins i tot quan es voldria cridar per reclamar-lo. I és que els silencis en aquesta novel·la diuen més que les paraules”.
Fins i tot aquestes paraules que he transcrit no abasten tot allò que hi podem trobar a Proleterka. Potser la darrera frase és la que més s’hi apropa. Perquè efectivament la novel·la està feta de silencis i cambres tancades, de gelada rigidesa i emocions ofegades, de records que són ferides i de somnis presos entre barrots invisibles.
No me’n puc estar de comentar-vos una idea que m’ha voltat pel cap en tot moment durant la lectura. Quina diferència tan gran entre el món que se’ns mostra i la nostra vida mediterrània!
Perquè si bé el vaixell navega pel nostre mar, els passatgers són de Suïssa i la societat que ens dibuixen és la d’aquest país. Allà on, entre nosaltres, hi hauria retrets i clams gairebé operístics, hi trobem paraules no dites, dents serrades, formes severes i actituds emmotllades.
Però el patiment no desapareix perquè no s’expressi, ans al contrari es condensa fins a esdevenir una nafra potser eterna que fins i tot és heretada.
Supòs que després de tot el que ja he escrit no hi ha cap mena de dubte de la gran impressió que m’ha causat Proleterka. A això hi he d’afegir que és una novel·la breu, amb un llenguatge molt concís, sovint gairebé telegràfic, i que per tant cada paraula és absolutament mesurada, cada paraula és un ganivet esmolat que talla sense pietat allà on vol tallar. No hi ha res gratuït ni innecessari a Proleterka, totes les sagetes fan diana: odis soterrats, indiferència vestida d’acompliment del deure, normes que són cotilles, sentiments amagats…
He d’acabar ja la ressenya i tinc la sensació que no us he pogut dir ni una mínima part d’allò que hi trobareu a la novel·la. No tinc altra opció que recollir algunes frases
