El gran i irresolt problema d’Espanya és que confon realitat i desig. Es creu que és un gran imperi i els únics territoris d’ultramar que té –Illes Balears a part- són les Illes Canàries –que s’han convertit en el nostre arxipèlag de Lesbos-, les ciutats deficitàries de Ceuta i Melilla i l’illot de Perejil que en amazic és conegut com a Tura i que en menorquí significa julivert.
Amb aquest minso bagatge territorial una nació normal faria temps que hauria abandonat les seves ànsies de grandesa, acceptaria que és un estat dels més pobres d’Europa i es comportaria segons la seva realitat per tal de sortir d’aquest cau fosc econòmic, sanitari i social en el qual s’ha ficat des que va perdre l’or del passat. En l’actualitat, Espanya s’assembla a l’estruç que, quan es veu amenaçada, amaga el cap dins un clot amb la falsa esperança de passar desapercebuda. Mentre manté el cap dins el clot, com els vells hidalgos morts de fam que tan bé va representar Cervantes, somia desperta amb les glòries passades sense centrar-se en la crua realitat que és que serà devorada pel lleó sense haver tingut l’oportunitat de presentar resistència. Només s’ha de veure com el govern espanyol actual ha gestionat la pandèmia. Com l’estruç, ha practicat una política de negació fins que els fets l’han fet reaccionar.
De la mateixa manera que Espanya no és un imperi i que fa temps que ho va deixar de ser tampoc no és una nació encara que presumeixi de ser-ho. Espanya mai no ha volgut, com demanava Ortega y Gasset, vertebrar Espanya des de l’interior. Ha mirat cap endavant com l’exèrcit embogit de Fitzcarraldo que avança cap al cor de la selva i que veu com cada passa l’allunya de la salvació. El somiat El Dorado no apareixerà mai al final del seu embogit viatge. Tampoc no podrà construir mai un fantàstic palau de l’òpera enmig del cor de la selva. S’haurà de conformar amb un vell gramòfon.
Desperta, Espanya, i assumeix la teva realitat.
Reconeix que ets una nació de nacions i que tens el deure d’escoltar-les sense jerarquies. Assumeix, Espanya, la teva rica i complexa diversitat idiomàtica i cultural: gallega, catalana, basca, castellana. L’idioma espanyol no existeix. Llegiu la sagrada constitució espanyola i no en trobareu cap referència. Castellà, diu. Una invenció més sense cap base científica ni lingüística destinada a subjugar la resta d’idiomes que la sagrada constitució sí que reconeix. Existeix l’idioma britànic? Ai, a veure si ens haurem equivocat estudiant anglès i tot el món parla britànic! Si existís l’espanyol també hauria d’existir el colombià, l’argentí, el peruà, l’equatorià, el colombià i tots els idiomes inexistents englobats dins les estimades nacions americanes. La denominació d’espanyol és anticonstitucional i haver-ho tergiversat és un intent més de minoritzar la resta de llengües i posar els seus parlants –pertanyents ja a nacions minoritzades- en una situació d’insuportable i intolerable inferioritat social.
Què passa quan negues la realitat? Quan confons realitat i desig? Que la realitat t’acaba atropellant. Tornem a l’analogia d’Espanya i l’estruç. Quan percep el perill, l’estruç amaga el cap dins un forat. El lleó que la persegueix la trobarà així indefensa i l’abatrà sense haver de lluitar. És com tenir la sort d’aguantar amb les mans un llibre obert. Cada dia, cada setmana, cada cert temps Espanya es topa amb realitats punyents que evidencien el seu error fruit d’aquests mals plantejaments. Una jornada després de celebrar Espanya el Dia de la Constitució s’ha celebrat el sorteig de la fase de classificació per al Mundial 2022 que se celebrarà a Qatar. Idò bé. La selecció espanyola de futbol ha quedat enquadrada en un grup assequible format per Suècia –el seu principal rival-, Grècia, Geòrgia… i Kosovo. Així com l’idioma espanyol no existeix ni és recollit a la Constitució de l’any 1978, Kosovo tampoc no existeix perquè no és reconegut com a país per l’estat espanyol. Com ho farem, ara? Si el país no existeix, com hi podem jugar un partit de futbol? Què farem, ara? Només hi ha dues opcions. Que Espanya renunciï al Mundial 2022 de Qatar. O que s’abaixi una vegada més els pantalons i reconegui a Kosovo com a país com han fet la majoria d’estats del món.
JULIVERT. Planta umbel·lífera molt popular a la cuina com a condiment. De llatí ‘jull verd’.
