Aquesta setmana començaré la ressenya amb un breu text explicatiu que trasllat, directament, del mateix llibre.
“Fins a quin punt som responsables de la vida que hem viscut? És lícit buscar la pròpia felicitat desentenent-nos de l’entorn social que ens envolta?
Yewande Omotoso, a través de la vida de la Marion i l’Hotènsia i la seva relació de veïnatge agredolç, fonamentat en una realitat històrica polaritzada, intentarà revelar-nos les respostes”.
Ja coneixeu el tema bàsic de la novel·la, només afegir-hi que les dues veïnes són octogenàries, viuen a un barri residencial benestant de Ciutat del Cap i la realitat històrica és la sud-africana després de l’apartheid. Una és negra, l’altra blanca.
Ara és hora de deixar ben clar que La veïna del costat és una novel·la excepcional, absolutament absorbent. Basta dir-vos que la vaig començar un fosquet i era l’alba quan llegia les darreres pàgines. Una nit en vetlla perquè no podia deixar la lectura. I ben s’ho val!
Potser allò que més m’ha enganxat de l’obra d’Omotoso és allò que no m’esperava. He llegit unes quantes novel·les sobre conflictes racials, a l’Àfrica postcolonial o sobretot al deep south estatunidenc. Generalment aquestes confronten la societat blanca rica i opressora amb la misèria sense horitzons que han de patir les famílies negres. No és el cas de La veïna del costat.
Si bé la injustícia brutal de l’apartheid hi és ben present, i les seves conseqüències, que perduren en el temps, tenen un paper determinant en la narració i en la mentalitat de les dues protagonistes, la novel·la no és un memorial de greuges, ni molt menys una història tòpica de bons i dolents.
L’autora va molt, molt més enllà. Ens explica dues vides, amb tots els somnis i decepcions, fracassos i superacions que el mateix viure comporta. L’Hortènsia i la Marion són personatges inoblidables perquè no són, en absolut, plans o estereotipats, ans al contrari són plens de vida perquè són com són per tot allò que han viscut.
Les seves decisions, les renúncies i gosadies, els han conformat la personalitat. No hi ha res gratuït ni inversemblant. L’oberta hostilitat que es manifesten mútuament té la seva raó de ser i ens resulta perfectament lògica i inevitable quan coneixem el seu respectiu passat.
Per si tot això no fos prou, La veïna del costat ens ofereix escenes memorables, algunes des de l’humor sempre present en l’enfrontament entre les dues veïnes, i d’altres des d’una profunda melangia. Perquè les reflexions sobre pas del temps, sobre el cruel desencís d’observar –a vuitanta anys- les oportunitats perdudes i les determinacions equivocades, tenen una importància cabdal a la novel·la.
Deixarè una porta oberta a l’esperança. Si bé és ben cert que ‹‹Era conegut que l’Hortensia i la Marion compartien tanca divisòria i odi mutus, i que es dedicaven a esporgar ambdues coses amb una vehemència impròpia per a la seva edat››, no és menys cert que la vida sempre et porta sorpreses, també a la vellesa.
