Pensava en les coses que m’agraden. Hi ha moltes coses que m’agraden, solen ser coses senzilles, coses a les quals altres persones poden no donar importància, perquè formen part del nostre dia a dia, de la nostra quotidianitat; però són coses que a mi em fan sentir-me feliç i vibrar. M’agraden els despertars lents, quedar-me en el llit fent mandres, amb els ulls encara a mig obrir. Despertar entre rialles, pessigolles i petons… i tal vegada acabar fent l’amor i que la roba de llit es converteixi en un cabdell. Els petons al coll, tan petits i oblidats però seriosament importants.
L’olor a cafè i torrades que omple tota la casa. Sortir al jardí i mirar el cel blau intentant esbrinar, potser dibuixant mentalment, un nou dia on està tot per fer. Pujar al cotxe i que a la ràdio soni una cançó que m’encanta. Cantar a crits i ballar saltant!
L’olor a reïna i pi, ummmm! Si tanco els ulls no necessito estar entre pins perquè el meu nas ensumi quelcom que em fa somriure i tenir ganes de passar la mà pel tronc d’aquests arbres i notar el seu tacte. L’olor de llençols nets, la primera nit d’haver-los canviat. La roba que acaba de sortir de la rentadora, impregnada en aroma a suavitzant. El perfum d’un home, puc enamorar-me simplement pel perfum que utilitza; també puc reconèixer a les persones per la seva olor, sóc una mica sabueso.
Les margalides, les lantanes, els cactus, els ocells que han de ser pares i fan el seu niu, els peixos als que persegueixo quan sortim a navegar i em poso les ulleres i el tub. Nadar lluny de la platja i eixugar-me al sol sentint com la sal se m’aferra, i llepar-me. Mirar la pluja per la finestra, amb una tassa de te verd i amb la xemeneia encesa. Començar un llibre nou i sentir que viuré una aventura meravellosa, que em farà no voler arribar a l’última pàgina. La primera escolta del nou disc d’aquell grup, o aquell músic, que tant m’agrada.
Les abraçades inesperades, els petons robats, les mirades còmplices. Riure amb la boca oberta, molt oberta. Les trucades sense cap més motiu que sentir-nos, els missatges de bon dia t’estimo, una carta a la bústia, una visita sorpresa.
Les taules llargues plenes de gent que estimo. Anar canviant de cadira i poder parlar tots amb tots. Que acabin sent taules desordenades, tant com ho és la pròpia vida. El vermut dels diumenge amb olives i patates. Sóc molt de diumenge i de vermut. El sopar dels diumenges –sopar d’entrepà, bikini, pizza o qualsevol altra marranada que no ens permetem a diari- després d’una tarda de veure pelis ‘de no pensar’ i així poder concentrar-me en la migdiada.
Fer ruta, agafar cotxe, ulleres de sol, música –o no-, i a explorar. No cal ni mapa, ni GPS, i molt menys portar rellotge. Descobrir indrets nous, o tornar als ja coneguts i veure’ls amb ulls nous, segons l’estat d’ànim, l’estació de l’any o la companyia.
Si em miro des de fora i penso totes aquestes coses, em ve al cap la veu del meu amic David: “ets com una nena: amb poc i les coses més senzilles ets feliç”.
