M’agrada el color rosa com el de la reina de les flors de perfum delicat cantada pels poetes sempre enamorats. M’agrada aquell color rosa pàl·lid d’un to suau que em produeix una sensació de confort i per això malgrat que pugui semblar cursi és el color dominant de la meva habitació. Molts de records entranyables estan lligats a aquell color: uns angelets pintats al cap del meu llit d’infant, una guardiola en forma de porquet de porcellana rosa, on posava els cèntims de franc, unes saboroses llepolies esponjoses engolides a hores d’esbarjo, el petit bon Jesús de sucre rosat dins l’esclop de xocolata col·locat al peu de l’arbre de Nadal, aquella rosa de les arenes feta de cristalls de guix rosat en forma de pètals de rosa que teníem damunt el televisor i aquella cançó immortal, “la vie en rose” que cantava mon pare als dinars de les festes familiars. I quin goig haver vist per primera vegada un diumenge horabaixa de l’any 1964 al cinema del meu poble aquella pel·lícula de la Pantera rosa, un dibuix ple de gràcia al compàs d’aquella inconfusible música de Henri Mancini.
Així doncs, ara que el temps ha deixat arrugues al meu front, de vegades necessit mirar el món a través d’un vidre color de rosa. Quina il·lusió poder-hi veure un món de pau, de justícia i de felicitat oblidant per uns instants que la vida, com la rosa, té les seves espines. I quina emoció quan record el dia on en Miquel, un bon amic meu mallorquí, va deixar estupefactes d’admiració uns turistes francesos que trobàrem a una excursió a la Serra de Tramuntana. En Miquel va ser capaç de recitar-los el famós “Sonnet pour Hélène” de Pierre de Ronsard, poeta francès del segle XVI. La rosa és la metàfora emprada per l’autor per invitar l’estimada a gaudir del present car, com el temps d’aquella flor, la bellesa de la joventut és molt efímera. Ai las! Quanta raó tenia.
També m’agrada passar moments repassant títols de lectures que contenen la paraula rosa com ara: “El nom de la rosa” l’excel·lent novel·la d’Umberto Eco, duta al cine amb la magnífica interpretació del recent desaparegut Sean Connery. “El rossinyol i la rosa”, un conte trist que va escriure Oscar Wilde i “El poema de la rosa al llavis” de Joan Salvat-Papasseit. Segurament n’hi ha més que ara no em venen a la memòria però inexplicablement, de sobte he recordat que la rosa és també el símbol d’Anglaterra darrera del qual s’amaguen nombrosos i antics conflictes entre dues dinasties. I com no recordar la Rosa dels Vents, la primera documentada de la història amb totes les característiques modernes, de l’Atles català del jueu mallorquí Abraham Cresques datat al voltant de 1375.
Malauradament, també em venen a la memòria “Les Tretze Roses”, aquelles valentes joves que lluitaren per la llibertat i foren afusellades l’any 1939 pel règim franquista. Quantes injustícies quedades impunes!
Avui és un dia plujós de desembre i asseguda darrera els vidres de la sala d’estar ja enramellada per Nadal, pens amb el fred que deu tenir l’etern petit roser gentil del Santuari de Cura, aquell que va immortalitzat la poetessa de Llucmajor Maria Antònia Salvà. Un roser humil que tot l’any repeteix flor color de rosa.
I per completar aquest ramell de cavil·lacions, afegiré aquell preciós proverbi rus que diu: “Si el vostre cor és una rosa, de la vostra boca només sortiran paraules perfumades.”
Ara per acabar com que m’agrada molt la música, que com deia Emmanuel Kant “és la llengua de les emocions” tornaré a escoltar aquella bella cançó popular menorquina titulada “Roseret” malgrat que les seves roses siguin de color blanc, en la versió de Joana Pons amb ses guitarres, la meva preferida.
Bon Nadal!
Raymonde Calbo Laffitte
