No sé ni per on començar i, després de més de tres anys d’escriure aquesta ressenya setmanal, això vol dir qualque cosa. Sincerament, he llegit poques novel·les com aquesta.
Cal conèixer, abans de passar endavant, la sinopsi de l’argument.
Algú es mor, la família es reparteix les coses de valor i la resta de les seves pertinences acaben venudes als Encants, i el diumenge següent al mercat de Sant Antoni, enmig dels milers de llibres de vell, hi apareixen tretze llibretes. Són els diaris d’un senyor barceloní.
Abans de les cinc som a casa, d’Albert Forns Canal, reconstrueix la vida d’aquest senyor a partir de les notes, més aviat fugaces, que es recullen a les tretze llibretes.
Deixem-ho dit ja des d’ara. El resultat és una novel·la excepcional, extraordinària, magistral, i podria seguir afegint adjectius per fer-vos saber quant m’ha impressionat…
Perquè efectivament és la reconstrucció d’una vida, però Forns Canal va molt més enllà. El llibre no es limita a novel·lar –a força d’imaginació per omplir les llacunes- els fets que es detallen als diaris. La novel·la és també la recerca, i és la reflexió. La recerca gairebé detectivesca de l’autor dels diaris, la reflexió sobre els motius que ens porten a escriure, sobre els límits de la privacitat, sobre els vincles familiars, sobre la mateixa substància de les nostres vides.
I si això no fos prou, a Abans de les cinc som a casa, hi trobem referències literàries (no me’n puc estar d’esmentar al meu admirat George Perec), informació sobre centres de recull i estudi de diaris de persones anònimes, anàlisis de la societat actual immergida en la immediatesa….
I un aspecte que, per a mi, ha resultat fascinant. El dibuix d’una Barcelona que en bona part va desapareixent, perquè els diaris no ens parlen de la Barcelona noucentista o republicana, els diaris van de mitjans dels anys setanta a principis dels vuitanta. Quinze anys força propers que molts dels que llegireu aquesta ressenya –i teniu, com és el meu cas, una edat- podreu recordar i reconèixer. Com també us resultaran properes les referències a costums i hàbits que o s’han extingit o estan en perill…
Si més no, una nota optimista, encara podem passejar tots els diumenges entre munts de llibres a les porxades del mercat de Sant Antoni…
No puc allargar-me gaire més. Sé que em demanareu si la troballa de les tretze llibretes és una ficció literària o un fet succeït. La meva resposta ja la teniu: no ho sé, no ho vull saber, tant és… Perquè, al cap i a la fi, allò que importa no se’ns amaga: “fins i tot les vides més ordinàries podien ser extraordinàries”.
