Joan Martí Mir: “No hi ha temàtiques locals. Les històries són universals sempre” Per Llorenç Allès

Joan Martí Mir és un dels rostres coneguts d’IB3. Com a presentador d’esports, aquest ferrerienc ha esdevingut popular arreu de les illes. La seva tasca, però, va molt més enllà de la televisió. Presentador també d’un programa de ràdio, recentment ha tret un llibre i, sobretot, ha assolit l’èxit amb el seu darrer documental “Bocca Chiusa”, que narra la història d’un gran trompetista que, d’un dia per l’altre, perd el seu virtuosisme. La qualitat de la producció fa que, hores d’ara, aspiri a ser candidata a nou premis Goya: Millor pel·lícula, Millor direcció, Millor guió original, Millor muntatge, Millor pel·lícula documental, Millor música original, Millor actor de repartiment, Millor maquillatge i perruqueria i Millor so.

• Què sent un quan li diuen que pot aspirar a nou Premis Goya?
• Molt content, i sobretot amb molta il·lusió, perquè és el reconeixement a la feina que hi ha darrera del documental. Són dos anys de feina amb moltes tecles a tocar. S’ha d’explicar, de totes maneres, que estem xerrant de candidatures a nominació.
• Expliqui’m-ho.
• Les nominacions se sabran el dilluns 11 de gener, que serà quan l’Acadèmia del Cine Espanyol anunciarà els finalistes de cada candidatura. I açò ja està molt bé, perquè figura que estàs entre les millors feines que s’han fet enguany a Espanya.
• Com arriba un documental a poder ser candidat?
• Per arribar a ser considerat candidat als Goya has de passar molts filtres. En primer lloc, has d’estar inscrit al registre de l’Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals (ICAA), i complir una sèrie de condicions burocràtiques que no són fàcils. De tots aquells que estan inscrits, l’Acadèmia analitza quin és de prou qualitat per optar a la nominació als Goya. Si consideren que no és de prou qualitat, no seràs nominat.
• I tenc entès que també pot passar a l’inrevés, que tinguis un molt bon producte, però que si no estàs inscrit a l’ICAA i no compleixes els requisits, no seràs nominat.
• Un bon producte pot ser que no hagi passat aquesta burocràcia i es queda a un calaix o a una sala de projecció no comercial. Per ser candidat als Goya has d’haver estrenat a pantalla gran o haver estat inclòs a una plataforma, tipus Filmin o Amazon Prime. Quan algú veu que té un bon producte entre mans, intenta fer tot allò que estigui a les seves mans per superar la burocràcia. Sí que és cert que per molt que la superis, si no has estrenat en pantalla gran, l’Acadèmia no et té en compte.

• Quan es fa un documental, que d’entrada no té el públic potencial que pot tenir una pel·lícula, resulta difícil entrar als circuits de projecció majoritaris?
• Hi ha festivals especialitzats en documentals, i que fan que el teu documental circuli per tot el món, però en cercles especialitzats. Per arribar al gran públic, has d’arribar a les grans sales, i per arribar a les grans sales has de tenir una distribuidora potent que faci feina per a què puguis entrar a les grans sales. Noltros hem tingut sort perquè una distribuidora catalana, Compacto, ha apostat per noltros. Gràcies a ells hem pogut estrenar a sales, i ara hem entrat a una plataforma potent com és Amazon Prime, fet que dóna una gran visibilitat a tot el món, i açò facilita arribar al gran públic. I llavors et dones compte que no hi ha temàtiques locals: les temàtiques són universals sempre, depèn sempre d’allà on es projecti.
• És fàcil fer un documental a Balears?
• Fer un documental amb un pressupost adequat és molt complicat, perquè a Balears és molt difícil aconseguir capital privat. Normalment és l’administració pública qui aposta per un documental o un altre. Per part del sector públic, hi ha ajuts o col·laboracions, però sempre són a posteriori del rodatge. Açò fa que si una productora petita s’embarca en un projecte gran, hagi de tenir el capital suficient per poder pagar a tothom. Cert, tal vegada després el pot recuperar, però a posteriori. Açò provoca que les productores petites tenguin molt difícil embarcar-se en un projecte gran. Molt poques productores aposten per Menorca per un gran projecte audiovisual.
• Entenc que una productora local no trobi capital aquí i per tant no faci grans produccions a l’illa, però vull pensar que les grans productores del món, tant poden triar Menorca com qualsevol altre emplaçament per rodar les seves històries…
• Ser una illa sempre influeix, però no és el que pesi més. A Mallorca sí s’han fet grans produccions. Les productores petites són petites aquí i a Madrid. El tema és que una productora petita, per afrontar una gran idea, necessita finançament, i aquest és molt difícil d’aconseguir. I si l’administració et finança a posteriori, també és complicat, perquè necessites els doblers abans. Com que aquí no hi ha productores potents no tenim superproduccions. I una productora potent d’Estats Units o Europa té molts escenaris on anar, i si no té un reclam per venir aquí, és complicat que ho faci. Escenaris com el de Menorca els trobaràs, per exemple, a Grècia…
• Fer un documental és rentable?
• Ningú no fa feina per perdre doblers. Però la il·lusió i la motivació té molt a veure en aquelles tasques relacionades amb la creativitat. És rentable a la llarga si el documental et surt bé i arriba al gran públic. Ara, si fas un documental i es queda a un cercle reduït, es fan dues projeccions i queda penjat a Youtube, no, no és rentable. Per açò la importància d’una distribuidora, de gent que treballi aquest camp.
• “Bocca Chiusa” és la història de Bernat Xamena, un trompetista que de cop deixa de saber sonar la trompeta. Com s’ho va fer per a què ell accedís a explicar al món un problema tant personal?
• Vaig convidar a Bernat Xamena al programa “Fent quilòmetres” que faig a IB3 Ràdio. Ell havia quedat quart a una carrera Power man que es feia a Suïsa, i el vaig convidar com a triatleta però també com a trompetista. Li vaig proposar obrir l’entrevista amb ell sonant la trompeta, i em va dir que ja no sabia sonar-la. Em va explicar que tenia distonia, que era un problema que implicava una mena de fòbia cap a l’instrument. Després d’aquella entrevista vaig pensar que la seva era una història molt curiosa i que s’havia d’explicar. Com podia ser que de cop i volta, una persona no sabés sonar l’instrument que abans dominava de manera magistral? Li vaig proposar de fer un documental i explicar la seva història. Tot d’una s’ho va pensar un poc, perquè estava en un procés de recuperació, i després va acceptar, quan li vaig fer veure que si ell era capaç de fer curses com Iron Man, Ultra man, etc, també hauria de ser capaç d’enfrontar-se al problema i tornar a agafar a l’instrument i recuperar allò que tenia. Per aquí el vaig convèncer. Li vaig proposar que el seu repte fos tornar-se a posar davant un escenari, davant 400 persones, i fer un concert com a solista. Mentre ell intentava millorar com a triatleta, també intentava recuperar-se com a trompetista.
• El repte que li proposaren era immens, perquè no només havia de superar la seva distonia, sinó que ho havia de fer mentre l’observaven i recollien tot el seu procés.
• Vam rompre totes les pautes que qualsevol metge diria que són recomanables en una teràpia de recuperació, sí. Però aquest fet de saber que tenia algú a prop que es preocupava per ell, que li demanava constantment, per ell va suposar un al·licient per tornar-se a enfrontar a l’instrument. Sentia algú a prop. La distonia és com un virus que s’instal·la al seu cervell, com una fera que no deixa que ningú s’hi atraqui. A mesura que hi vas xerrant i t’hi apropes, es relaxa, i a poc a poc vas entrant. Així vam poder fer els rodatges. Allò que hagués pogut ser una pressió afegida va resultar un antídot que el va ajudar a recuperar-se. De fet, ell diu que gràcies a l’esport i un poc al seguiment que li vam fer per rodar el documental, va poder superar una mica més fàcilment el seu problema.
• D’entrada, ens pot semblar que allò que li va passar a Bernat Xamena era un fet excepcional, però parlant amb vostè he après que no ho és tant, que és més comú d’allò que ens podem pensar…
• No és tant excepcional, cert. De fet, al documental surt el testimoni del famós pastisser Jordi Roca, que de cop perd la veu i el cap se li gira cap amunt. Ha fet visites a tot tipus de terapeutes, i li diuen que tot està en ordre, però alguna cosa se li ha activat dins el cervell, no sabem per què, que fa que un dia per l’altre perdi la veu. I no és que no sapi xerrar, és que no recorda com pronunciar en veu alta. I també apareix el testimoni d’un malabarista, que s’adona que d’un dia per l’altre no sap fer malabars com els feia abans, i que el seu cervell no respon a automatismes com ho feia abans. Per fer el documental hem cercat possibles testimonis semblants, i n’hem trobat, però no tothom vol donar la cara. Persones que d’un dia per l’altre no saben fer allò que feien abans amb naturalitat i prou nivell. Músics, per exemple, que admeten que tenen aquest problema, però no volen donar la cara per no perdre feines. Però passa a tot tipus de professions, per exemple als escriptors, que s’enfronten a la pàgina en blanc, que podria ser una ramificació del mateix problema. I cal dir que no té res a veure amb el pànic escènic, perquè en Bernat disfrutava de sonar en públic, i açò que li passa li succeeix també en una habitació tancada sense públic.
• Vostès li van proposar a Xamena que fes un concert com a solista davant 400 persones. Era un final previsible, però no era segur que fos possible. Per tant, el seu fou un documental de risc, amb un guió inicial que podia no complir-se, no?
• El documental va durar dos anys perquè no va poder durar menys. Quan jo li dic a en Bernat que tal dia es farà el concert, és perquè veia possibilitats reals que el pogués fer. La setmana abans, estant a Nova York, va tenir una recaiguda molt grossa, on semblava que tot tornava a començar. Al documental es veu, hi ha un moment de moltíssima tensió abans de començar al concert, que és quan ell surt dalt l’escenari. Ningú no sabia en aquell moment què podria passar, ni tan sols jo. Quan vaig presentar el concert vaig dir “som aquí no sabem què passarà”. La gent quan veu el documental pot pensar que està ficcionat, i no, és tot real, està passant al moment, no hi ha ficció. Allò que es veu és allò que va passar.
• Era una aposta arriscada.
• El guió estava escrit prèviament, però a un documental, un guió sempre és un esborrany que pot canviar en funció d’allò que et diguin o vegis. En aquest cas, la temàtica no va canviar, però sí que els testimonis ens varen dur per diferents camins i descobrirem coses noves.