Potser el nom de Mireia Costa Llesuy no us digui gaire, però segur que heu vist moltes de les seves creacions. Mireia ha treballat a projectes com Galaxia de Luciérnagas o Reines de Shakespeare estrenats recentment al Teatre Principal de Maó.
– Qui és la Mireia Costa Llesuy?
– Sóc una noia criada al Segrià però amb sang pallaresa. Els meus avis eren artesans de la fusta i pagesos, d’aquí em ve el no llençar res, la gratificació de ser autosuficient i de fer les coses amb les mans i amb cura. També el fet de buscar solucions amb el que tinc més a mà, encara que a vegades em complico la vida per ser massa perfeccionista.
Vaig estudiar disseny d’interiors a l’Elisava de Barcelona on vaig aprendre a mirar el món i a buscar-hi solucions.
Les pràctiques les vaig fer a un estudi d’interiorisme on vaig comprovar que estar tancada durant hores davant d’un ordinador no era lo meu. Vaig passar a una empresa on fèiem disseny de muntatges efímers: anàvem amb la caixa d’eines, muntant i desmuntant botigues, col·locant el producte i fent aparadors; hi encaixava més, no era tant tècnic i m’agradava que el resultat final fos estètic i pràctic. Els projectes no eren eterns, vèiem el resultat d’una manera immediata i depenia de nosaltres.
– I l’afició pel disseny de peces de roba com se’t desperta?
– Mentre treballava ja profunditzava en estudis de patronatge i costura, com el Sistema Martí. Recordo, ja de ben petita, vestir a les Barbies amb mitjons vells; a casa sempre guardàvem la roba vella per retalls, els botons a una caixa, les cintes a una altra… mai saps quan ho necessitaràs. També passava tardes senceres a casa d’unes amigues, la seva mare tenia una merceria on hi havia una saleta plena de dones que es reunien i cosien juntes, mentre parlaven de tot.
Més tard començo a fer les meves creacions de complements i vestuari, per aniversaris dels amics; els hi feia una peça única, alguns cops poc portable, la veritat , però per passar-m’ho be, em posava reptes i millorava. A vegades triomfava i altra gent em demanava que els hi fes una peça per a ells; va ser així quan vaig començar a fer la col·lecció de moneders de la meva marca, Maüla, utilitzant tots els retalls, fent peces úniques i molt pràctiques. Evidentment he anat perfeccionant l’acabat i els detalls, però l’essència és la mateixa d’aquells anys d’estudiant.
– També has participat en l’attrezzo i tot el que envolta a la creació d’espais.
– Quan treballava a Efímers, un amic em van proposar fer el vestuari de l’òpera buffa Il barbiere di Siviglia, dins el festival d’òpera de butxaca, i vaig acabar fent l’espai escènic, l’ utillatge i fins i tot el cartell. Em va fer molt de respecte, no sabia com començar a treballar, però amb el director Juan-Anton Sánchez va ser molt fàcil; i molt emocionant començar a l’auditori de Barcelona. Desprès van venir més projectes, amb en Joan-Anton. Alhora, un amic que estudiava cine a l’ESCAC em va dir que buscaven algú pel vestuari d’un curtmetratge, i també vaig dir que sí, vaig entrar a col·laborar amb varis alumnes de l’escola i va ser un no parar. Tot, evidentment, per amor a l’art.
– Com arribes a Menorca?
– Vaig decidir agafar-me un any sabàtic per fer un curs de vestuari escènic a l’ Institut Català de la Moda i fer tot tipus de projectes escènics, fent les pràctiques a Josep Font en dues col·leccions on cosíem a mà les decoracions dels vestits d’alta costura que desfilarien a París; va ser increïble, ja que admiro molt la creativitat, els volums i colors de la seva obra. L’any s’acaba i toca treballar en qualsevol cosa, i acabo en una botiga. A Menorca arribo l’estiu del 2011, quan vinc a passar unes vacances… i encara hi sóc! No va ser una decisió gaire meditada, més aviat un impuls. Aquí vaig poder retrobar-me amb el vestuari escènic, que portava un temps parat, i fer que la meva marca, Maüla, es professionalitzés .
– Des de llavors són molts els projectes en els que has posat el teu nom.
– Sí. Tot d’una vaig conèixer a la dramaturga Aina Tur, que dirigia el Cor Illa de Menorca; des del primer moment ens vam entendre molt bé. Arran de participar a diferents muntatges com Marina o Carmina Burana han arribat més persones, com la senyora García que feia d’ajudant de direcció i va ser el meu lligam amb el Museu de Menorca, on he anat recreant personatges històrics com n’Eulalia Poly, en Kane, el Rei Alfons III, Flaquer… per a diferents activitats i visites teatralitzades que es realitzen dins el mateix Museu. Més tard, quan la persona responsable del vestuari de l’òpera es va jubilar, els Amics de l’Òpera de Menorca em van proposar agafar el seu relleu, no vaig dubtar en dir que sí. Aquest any d’ incertesa he pogut seguir amb els projectes que teníem començats: treballar de nou amb l’Aina tur en la seva Galaxia de Luciérnagas estrenada aquest desembre al Teatre Principal, amb els amics del Museu de Menorca creant una família talaiòtica per a recreacions històriques i amb la companyia teatral La Clota, en el muntatge Reines de Shakespeare, que es va estrenar al Principal i podrem tornar a gaudir a Menorca aquest mes de gener.
La Mireia diu sentir-se contenta ja que a Menorca hi ha gent creativa amb ganes de que passin coses. Ella mateixa, amb un grup d’amigues, van decidir muntar un festival on es pogués reunir el talent illenc: així va sorgir el Brunch. A més, durant anys ha col·laborat
amb artistes i artesans d’altres disciplines, com la joiera Marumero, l’artista Biel Mercadal, els dissenyadors Brosmind .Tambè amb empreses com Binifadet o Rodamón Hostels. Actualment comparteix l’espai creatiu La Sucursal.
Entrevista realitzada per al Setmanari El Iris per Mary Moro
