Quantes novel·les no s’han escrit a partir d’un triangle amorós! No cal ni esmentar-les, tots les tenim al cap. Són història de la literatura.
Però, en geometria, de triangles en trobem de diferent tipus, tot depenent dels seus angles i costats. Elogi del tres, de Marialba Revés, ens fa força avinent que aquesta diversitat és també present a la vida.
Fiona Roncatto, escriptora i pintora italiana d’èxit, enviuda, “passada la cinquantena de llarg”, d’un milionari genovès. És llavors quan el passat reclama els seus drets, i ella retorna a Catalunya tot esperant retrobar-se amb els seus amants de fa vint-i-cinc anys. De qualque manera pretén tornar enrere, reviure els anys daurats de la joventut, recuperar el temps perdut. Però la vida no té l’opció de retrocés i la situació amb què es troba és complexa, torbadora i, en definitiva, absolutament inesperada.
Perquè a més del triangle inicial, en trobem d’altres. La història es bifurca en un mar de relacions malaltisses, confuses. I comença aleshores el ball de les emocions: amor i desamor, amistat i enveja, ambició i depressió, desencís i il·lusió…
Però, si més no, Elogi del tres, ens parla d’un món de dones. Puc anar errat, però són elles les protagonistes, són les que, malgrat la incertesa i el dolor, segueixen endavant i serà l’escena final la que ens donarà la clau de la seva supervivència que és, a la llarga, la seva victòria.
I sí, els homes que configuren els vèrtexs dels triangles hi són ben presents, però des d’existències, per a mi, clarament patètiques.
Més enllà, però, de les característiques dels personatges la història és trencadora. Hi podem trobar des de l’abús sexual a la prostitució de l’art, des dels tripijocs financers a la soledat d’una vida absolutament convencional.
Però no me’n puc estar d’esmentar un altre personatge que amara tota la narració: Lleida. La capital de la terra ferma és omnipresent a l’obra. De qualque manera no ens poden imaginar tots els esdeveniments de la novel·la en un altre lloc. Els qui coneixem bé la ciutat, els qui hem anat a menjar caragols a la lluna i hem passejat vora el Segre, els qui hi hem patit i gaudit les boires i visitat la Seu Vella, viurem com a nostres cada un dels racons que són l’escenari on es mouen els personatges. Elogi del tres traspua coneixement i amor per Lleida.
Cal ja cloure aquesta ressenya. No ho puc fer sense dir-vos que he llegit amb plaer aquesta novel·la breu, de la mateixa autora d’Em tallaré les trenes, que també vaig comentar fa uns mesos a aquesta secció. Marialba Revés ens torna a capbussar en el seu món, tornar a aconseguir fer-nos-el viure.
Un món fet de silencis, malentesos, somnis trencats i enyors d’allò que va ser i ja no és. Al cap i a la fi se’ns deixa clar:
“Les persones són com capses tancades. Mai pots saber què hi ha dins”.
