He llegit moltes de les obres de Miquel López Crespí, al que consider -i ho dic sense embuts- un dels nostres grans escriptors, i de fet unes quantes les he ressenyades en aquesta mateixa secció. És evident llavors que les seves novel·les, assajos, poemaris i relats m’agraden d’allò més.
Si més no, us he de confessar que tinc especial debilitat per Els crepuscles més pàl·lids, una novel·la extraordinària que he rellegit diverses vegades. Però ara he d’afegir un nou títol a les meves preferències: El vicari d’Albopàs. Avui en parlarem.
Però abans cal fer cinc cèntims de l’argument: Un capellà d’un poble del pla de Mallorca – un poble del què no desvelaré el nom, per altra part gens difícil d’esbrinar-, un capellà força tradicionalista viu amb preocupació els fets de l’anomenada Setmana Tràgica de Barcelona… Aleshores, a partir d’aquí, va repassant no sols la història del seu poble sinó també la Història.
Potser el que més m’ha impressionat és la mestria amb què López Crespí -que mai ha amagat, ans al contrari, les seves idees d’esquerra- aconsegueix posar-se en la pell d’aquest vicari i traslladar-nos, amb versemblança i profunditat, les seves preocupacions i reflexions i, en definitiva, la seva visió de l’ordre de les coses: un món presidit pel tron i l’altar. Encara que, també cal dir-ho, en qualque moment en la fèrria ortodòxia tridentina s’hi obre l’escletxa del dubte…
Això no obstant, els pensaments conservadors del vicari, “Així s’ha fet sempre a Mallorca…”, ens descobreixen paradoxalment tota la injustícia, misèria i superstició en què es fonamenta el règim social que, segons les seves creences, és obra de la voluntat divina. En això rau, en el meu humil parer, bona part de l’excepcionalitat de la novel·la.
Però per altra part, i atenent a l’època no és una contradicció, aquest prevere, que he pogut saber està inspirat en un personatge real -el vicari Perera-, demostra inquietuds per l’educació dels infants, per la situació d’esclavatge de les dones, per la duríssima feina dels camperols, i alhora posa en marxa la revista Sa Marjal, analitza la Rerum Novarum, critica les curses de braus i fins i tot es decanta, amb una encertada intuïció, pel progrés científic i tècnic. “Tanmateix poc poden fer els sermons contra la urgència de les necessitats econòmiques d’un poble”.
Això sí, sempre des de la ferma convicció de què cal preservar l’ordre establert: “Què hi hagué alguna injustícia? Ningú ho dubta. Però la preservació de l’ordre, els resultats aconseguits, superen qualsevol crítica que se li pugui fer”.
Un apunt més. A El vicari d’Albopàs, López Crespí ens aporta una veritable mostra d’erudició, així hi veiem aparèixer des de grans noms de les nostres lletres (Costa i Llobera, Mn. Antoni Maria Alcover, Gabriel Alomar, Josep Maria Quadrado…) a fets històrics ben documentats (de les Germanies a la Revolució d’Octubre, de la construcció de l’església parroquial a la tasca ingent que suposà la dessecació de l’albufera), però no és, en absolut, una erudició que llasti la narració, ben al contrari, la potencia, l’emmarca i li aporta credibilitat i substància.
No vull deixar de dir, en la mateixa línia, que el llenguatge clar, auster i esmolat de la novel·la permet una lectura engrescadora, fascinant, a l’abast de tothom, amb un fil argumental que manté en tot moment una total fluïdesa i creixent interès. Així des de les diatribes canòniques contra el liberalisme a la tendresa dels records d’infantesa tot el text traspua una innegable autenticitat.
I tenint en compte que estem parlant d’una veritable novel·la històrica, situada a un indret molt concret, queda ben palesa la universalitat del missatge.
Albopàs és certament una vila mallorquina, però arreu hi podem trobar un Albopàs, perquè la lluita entre “el vell món que es mor i el nou que triga a néixer” és, sense cap mena de dubte, universal.
Tot llegint El vicari d’Albopàs vivim, se’ns permet viure, el mateix que visqueren els nostres besavis. Amb paraules extretes de la mateixa novel·la: “Algú ho havia d’escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos…”.
Vet aquí, llavors, la difícil fita que López Crespí ha aconseguit amb escreix.
